dissabte, 18 de novembre de 2017

CAPVESPRE

De Gregori, Dylan i nosaltres. Així en família. Bon cap de setmana.

E credo di sentire una preghiera
e mi potrei sbagliare e oppure non lo so.
E non è buio ancora, ma lo sarà fra un po'





divendres, 17 de novembre de 2017

ADMISSIÓ

Jo també vaig néixer amb un retard. En el meu cas, de deu minuts.

dijous, 16 de novembre de 2017

dimecres, 15 de novembre de 2017

ÀLBUM

La mort té vida pròpia.
Fixa't en el seu àlbum,
com canvia en un any:
com s'ha difuminat
aquella taca fina,
i en aquesta foto
allò altre darrere
del cirerer florit
bé podrien ser ombres.
De fet no pots
provar que no
ho siguin.

                    Kay Ryan
                    versió de JS




MÉS
"Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan


dilluns, 13 de novembre de 2017

SOM SALDOS

Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant.

Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els catalans rics. Un servidor és lector i admirador de tots dos, amb el defecte de viure a Barcelona. No sé si aquí les coses van diferents, però si l'autor de Soldados de Salamina ha passejat per Sarrià o Pedralbes, com explica l'estranya floració de banderes espanyoles? I com és que l'economia del país no es dispara amb el milió de rics aplegats dissabte al carrer Marina? Alguna cosa no lliga en certes frases ràpides, fulgurants com llampecs, que després hi ha mitjans i ciutadans que usen i repeteixen convertides en bales i destrals. I perdonin-me les imatges: faríem bé, tots plegats, de començar a abaixar el foc fent l'esforç de racionar les metàfores i els adjectius feridors. Com ara quan Cercas sostenia dies enrere a Libération ("En Catalogne, une dangereuse fiction narcissique") que a Catalunya ens hem encaparrat a suïcidar-nos o que en aquests moments les millors persones hi són capaces dels més grans errors, intoxicades per fantasies verinoses.

A mi, intoxicat per la literatura, tot plegat m'ha recordat el que l'any 1943 Josep Carner escrivia a Mèxic parlant d'Alfonso Reyes: "Los que se criaron dentro de un orbe cultural en auge, o siquiera dentro de una lengua que aún sostenía su fuerza imperial, por eso mismo han vivido limitados, dentro de ese orbe o de esa cultura. Nosotros, en cambio, hemos tenido que buscar la figura del universo juntando especies dispersas en todas las lenguas y en todos los países. Somos una raza de síntesis humana. Somos el verdadero saldo histórico".

N'hi ha que viuen en un orbe cultural en auge i altres que som saldos històrics. Ningú és més llest per la banda on ha caigut o on ha decidit instal·lar-se. Però estaria bé recuperar la perspectiva, i l'equanimitat. A més d'una certa solidaritat. Els catalanistes podem estar equivocats, Javier, però no som suïcides. En tot cas, som saldos.


MÉS
Josep M. Fonalleras, "Euforia y pánico" (El Periódico, 9-XI-17)
Javier Cercas, "Los independentistas son los catalanes ricos" (El Periódico, 11-XI-17)
Tom Harrington, "Catalonia and the Art of Differential Diagnosis" (CounterPunch, 14-XI-17)


diumenge, 12 de novembre de 2017

SALVAGUARDIA

"Cuenta hoy Cataluña con un gran poeta lírico que sólo puede parangonarse en la historia de las letras catalanas con Verdaguer y con Maragall. Tal es José Carner. Como los dos insignes poetas citados, es católico, apostólico, romano, y tan ferviente catalanista que hasta el anticatalanismo de algunos catalanes parécele un catalanismo sui generis. Para Carner, fuera de Cataluña nada hay en España; la España interior, dice, no opone al espíritu colectivo de Cataluña más que el privilegio y el instinto de su salvaguardia. (...) Carner es rico y casticísimo en su catalán, de los que rebuscan vocablos en los autores de la edad media y en el habla campesina, y los adapta científicamente para enriquecer la prosa; no se hace obscuro sin embargo, o, al menos, en el grado que otros de sus contemporáneos, por su tendencia a lo popular y su fino instinto de verdadero poeta. Es clásico por la medida, templanza y reflexión de su musa, con algo de melancolía y otro algo de humorismo a la inglesa."

   Ángel Salcedo Ruiz, La literatura española. Resumen de historia crítica, vol. IV (Madrid, Ed. Calleja, 1917)




dissabte, 11 de novembre de 2017

TAMBORINANT

Cauen governs legítims, governen els corruptes, perdem el poc que teníem, dormim malament i Dembelé segueix de baixa. Però Joe Henry treu disc nou.

Apa, bon cap de setmana a tothom. Tret dels que aplaudeixen que s'empresoni la gent.





dimarts, 7 de novembre de 2017

dilluns, 6 de novembre de 2017

POLTRES

Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan observadores i tan gràcils com qualsevol de les pintures posteriors. Podríem dir que l'art va néixer com un poltre que de seguida es posa dret i camina. O, per explicar-ho menys vívidament (en la foscor tot és vívid): el talent per fer art acompanya la necessitat de l'art; arriben junts.

                                    John Berger, "Le Pont d'Arc" (Sobre el dibuix, Viena, 2016, p. 92. Trad. de Marta Pera Cucurella)




dissabte, 4 de novembre de 2017

EN EL LLARG ESFORÇ

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra
.

Bon cap de setmana, miradors.




divendres, 3 de novembre de 2017

NOVEMBRE

Posar gent a la presó per les seves idees i il·legalitzar partits en una democràcia europea al segle XXI. Què podria sortir malament?