dijous, 31 de juliol del 2008

UNA VIDA AMB LLIBRES

A la casa sense llibres de l'infant a Texas, un dia apareix un cosí que se'n va a la guerra amb una capsa amb dinou volums, bàsicament relats d'aventures, que trenquen el gel: d'aquí fins a una biblioteca personal de 28.000 títols i feines diverses de llibreter i scout, fins a la fundació de diferents botigues de llibres rars i usats (incloent la més gran dels EUA, a Archer City) i a la publicació d'un grapat de novel·les i guions (amb un Pulitzer el 1970 i un Oscar el 2006), hi ha la vida amb llibres de Larry McMurtry, ara transcrita a Books: A Memoir (Simon &Schuster, 2008). S'hi narren males compres i bones compres, males vendes i bones vendes, viatges i subhastes, la història de les llibreries Booked Up, la passió longeva per una màquina Hermes 3000 i, en segon pla, la pròpia obra literària.

Si voleu fer-hi un cop d'ull, Richard Davies ressenya al butlletí electrònic d'AbeBooks.com (empresa criticada al llibre: McMurtry treballa sense ordinador ni internet) aquest llibre sobre la vida dels llibres, sobre una vida amb llibres.

dijous, 24 de juliol del 2008

ROGER VERDAGUER

Ara que això de comprar CDs s'ha convertit en un gest generós i gairebé alternatiu, si teniu divuit euros per invertir i sabeu a on venen mercaderia catalana refinada (jo vaig haver d'anar a Ona), em permeto recomanar-vos un títol: Les cançons tel·lúriques de Roger Mas.

El cantautor solsonenc hi adapta sis poemes ("Preludi", "Voleu que vos la cante?", "Anem", "Caminant", "Plus ultra" i "La lluna") d'un dels millors llibres de Jacint Verdaguer, Al cel, i tots sis temes són una pura meravella, una llepolia per a lectors i escoltadors que en una altra banda una mica menys gasiva amb el talent i amb les lletres pròpies l'haurien passejat per portades, programes i guardons entre elogis i enveges. Aquí, mesos després de la seva aparició, encara teniu la sort de poder descobrir-lo. I cantar amb ell i la seva guitarra i amb mossèn Cinto:

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d'onades de tristesa.
Barqueta meva, anem,
anem's-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena
...





[I de propina una curiositat: el mateix Mas versionant en la llengua de Verdaguer una de les cançons més conegudes de Paulina Rubio.]

dimecres, 23 de juliol del 2008

UN BON DIA

Hi ha dies que penses que sí que s'acompleixen la locució comuna i la lletra de la cançó: són bons dies, dies bons. Ara fa setze anys, al febrer de 1992, just abans del referèndum a Bòsnia i Hercegovina, Carles Torner publicava al primer número de 1991 Revista magnètica, l'article "La balcanització de l'ànima", que després d'alguna manera havia d'anar a parar a l'impagable La victòria pòstuma de Hitler (Proa, 1995).

Un dels protagonistes polítics de la tragèdia que en aquelles dates es congriava es deia Radovan Karadzic, i dos noms de ciutats que llavors respiraven en l'ambigua calma d'abans de la tempesta hi havien de quedar per sempre més associats: Sarajevo, Srebrenica. Ahir vam saber que després d'anys de persecució pels tribunals internacionals Karadzic (poeta i psiquiatre, a més de genocida), amagat sota el nom de Dragan Dabic, ha estat detingut. Avui és, doncs, un bon dia: avui al món hi ha lliure un monstre de mans netes menys.








La notícia a The Guardian.
La notícia al New York Times.
Article de
Xavier Rius.

dimarts, 22 de juliol del 2008

UN RACÓ DE MUNTANYA















Al mes d'octubre de 1902, Josep Pijoan escrivia al seu amic Joan Maragall des del mas de la Figuera, al Montseny:

Estimat D. Joan:

D’aquí dalt lhi repeteixo las mevas invitacions. Are vostè fassi la seva conveniència. No es violenti per mi ni em compadeixi. En la meva soletat, sols me fàltan pocas cosas per ser completament felís. És clar que una d’ellas és tenir-lo a vostè aquí, pro també em dol arrancar-lo de la pau y benèfica armonia de la seva estada plena d’amorosa gent.

Tot lo que yo, en cambi, puch oferir-lhi vegi-u aquí: un recó de montanya seca y alterosa, l’art popular en sa sencilla expresió y el bon zel d’un amich per fer-lhi menos pesadas las molèstias. El temps se va sostenint, si bé el fret comensa a apuntar en alguna manxada de vent. Abrigui’s bé per dins y acompanyi’s d’una manta. Yo no esperaria gayre. La semana entrant és posible que continuï fent bon temps. No es retrasi més. Si vol pasar aquí la misa y el diumenge, el millor dia seria divendres. En cuant al tren, per no llevar-se dematí ni tenir que pujar de nit la costa, crech preferible un de carga que surt a tres cuarts de dotze de Barc[elona]. Esmorsi bé a S. Gervasi, proveexi’s de calma y d’un llibre, y aquell tren el conduirà de la manera més pacífica a Aiguafreda. No lhi cal menjar res pel camí; yo ya l’esperaré ab una mica de brenar y a la vetlla ya serem a la Figuera.

De totes maneres, vostè disposi el tren, el dia y l’hora y escrigui, que yo l’esperaré, y el tros de l’estació a la casa es pot fer en cuansevol tren que sigui. Las cartas aquí arrívan cada dos dias. Això està admirablement disposat perquè tot se fassi ab calma.

De tot lo que lhi he dit y dich encare perquè pugi, vostè prengui’n lo que sigui més convenient per la seva salut y necessitats. És cuant me complaurà més. Saludi a la seva senyora. A vostè y als petits una abrasada d’en

                                                           Pijoan

Juntament amb la carta, Pijoan envià a Maragall el poema-invitació (aplegat després a l'Obra catalana de Selecta) "Veniu, senyor...":

Veniu, senyor, la terra té dolçura,
de fruita de tardor;
volta la casa, ufana de verdura;
als cims volta claror!
Com passa el sol per sa ruta encantada,
contemplo cada jorn;
en boires d’or s’acaba la vesprada,
perdo de veure el món!
De tanta maravella, defallida
tinc l’ànima a la nit...
un got de llet eixint de ser munyida,
me torna l’esperit!
Aleshores, tot sol, és quan començo
un parlament amb vós;
m’afiguro que us veig, i fins me penso
sentir vostre respost...
Veniu, senyor, a la pobresa sàvia
d’una llar de pastors,
i el sopar que ara a dalt arregla l’àvia
compartirem tots dos
.

diumenge, 20 de juliol del 2008

TEDI I AFORISMES

Els llibres d'aforismes no tenen gaire bona premsa (de fet, gairebé no tenen cap mena de premsa), i de tant en tant indefectiblement em trobo algú que arrufa el nas davant de les entrades molt curtes, epigramàtiques, que de vegades no em sé estar d'incloure aquí al Flux (i que també treuen el nas a Suomenlinna i Adrada). Un dels retrets clàssics és el simplisme, l'aparent obvietat d'aquests microtextos. Però ningú no troba obvis els refranys (si més no, ningú no ho diu), i a mi em sembla evident que el bon aforisme cap a on apunta és cap a la saviesa anònima de la frase feta. Avui Enrique Vila-Matas escriu a la seva pàgina dominical d'El País: "Para que un aforismo sea auténtico y profundo tiene que ser superficial, pues no hay que olvidar que sólo lo trivial nos ampara del tedio. André Derain lo decía de otro modo: 'Lo hondo, visto con hondura, es superficie'..."

divendres, 18 de juliol del 2008

LA MEVA ÉS MÉS GROSSA

“Unes noies són més grosses que les altres”, cantava el meu grup dels vuitanta (“i les mares d’algunes més grosses que les de les altres”, reblaven). Ara torno de viatge del país dels Smiths en una companyia que només sap parlar anglès (i ens posa com a gentilesa una cinta en castellà donat que arribem a Barcelona), passo el control de passaports amb el meu document no imprès en la meva llengua (i sí en en portuguès, italià i grec, segurament com a llengües comunes europees), agafo un taxi on el taxista exerceix el seu dret individual escoltant una emissora amb seu a Madrid que parla en la llengua de Federico que no abaixarà quan vegi que trec el mòbil per trucar, quedo per anar al cinema amb uns amics a veure una pel·lícula que fa temps que esperem i que només podrem veure en versió original anglesa o doblada a la llengua de Buñuel i, després de sopar (en un restaurant que no tenia la carta en la meva llengua però que sí considera útil traduir els noms japonesos dels plats a la llengua de Simone Ortega, però fa temps vam decidir alçar el peu del pedal militant i no diem res), m’apunto al quadern el títol del llibre impagable de Robert Abbott que acaba de publicar només en castellà la col·lecció que dirigeix un amic que parla i escriu la llengua de Llull en una magnífica editorial bilingüe barcelonina.

Explico tot això, i els prego que em disculpin les anècdotes, perquè l’endemà, en obrir el suplement endarrerit d’aquest diari, hi trobo just aquí on ara vostès em llegeixen la raonable proposta d’Enrique De Hériz en el sentit que reparem junts la teulada de l’edifici comú de la llengua, i una vegada més em pregunto per què l’edifici i no els edificis: fins al dia que no s’entengui que els espanyols (tots els espanyols) tenim en comú l’edifici del castellà de la mateixa forma que compartim les cases més petites de l’asturià, el basc, el català i el gallec (tots els espanyols), que som rics, sí, però en diversitat (i, doncs, en complexitat), fins aquest dia per comptes d’esventar manifestos valdrà més que entonem amb els Smiths el final de la cançó: “Envia’m el coixí, aquell en què somies”.

Publicat a iLlibres/El Periódico, 16-VII-08

dijous, 17 de juliol del 2008

NIT DE POETES








Demà divendres a les deu de la nit, a la pèrgola de Can Muntanyà, a Caldes d'Estrac, dins dels actes del festival "Poesia i +" que coorganitzen la Fundació Palau i la Institució de les Lletres Catalanes, hi ha "Nit de poetes". Amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i un servidor.

dimecres, 16 de juliol del 2008

PERDURANÇA










La Clara llegeix el Diari d'Anna Frank al meu vell exemplar de tapa dura de color verd fosc, i em va informant a quina pàgina està, orgullosa del seu avenç. Jo en recordo la lectura, i torno a veure el castanyer que no he vist mai.

dissabte, 12 de juliol del 2008

DISSABTE, VÍDEO: DUSTY & MARTHA



Si voleu més Motown amb les mateixes protagonistes, també podeu anar aquí: coi, si se les sent... I després encara hi trobareu de torna les mans esteses de The Supremes a "Stop! In the name of love", The Temptations cantant "My girl" i Martha Reeves and The Vandellas fent un trosset del "Dancing in the street" sota les perruques de quaranta anys enrere (i d'ara mateix, oi Amy?). Tot i que per a una megaperruca de casa de vins, no us perdeu això, i també hi podreu constatar, en només sis anys, el canvi de dècada: dels seixanta als setanta, del blanc i negre al color, del directe al playback...

divendres, 11 de juliol del 2008

LA CORDA ES DESCORDA (NO SÉ SI SOLA)










Entre astorat i aclaparat, faig meves unes paraules de Daniel Vázquez Sallés a El Periódico d'avui: "Vist a la distància que dóna el fanatisme per uns colors, l'absurd sembla un déjà vu. Aquesta situació esperpèntica, vodevil de raons, d'amors i de rancors, impensable fa dos anys amb la Champions i els jugadors a l'antesala de la galàxia, demostra que el Barça no sap viure en l'èxit. És probable que un forense trobés a l'ADN del club l'origen del mal. Hi ha equips que neixen per immolar-se" [+].

dimecres, 9 de juliol del 2008

MIG DEL SOL, MIG DE LA PLUJA

La sortida d’una gran ciutat camí de l’aeroport tan de bon matí té regust de melangia, i alguna cosa de teatral. O, més que de teatral, d’escenogràfic: travesses un immens decorat gairebé buit lleument il·luminat, com si ballessis una tonada lenta a la punta de l’escombra de la dona de fer feines que neteja l’escenari, unes hores abans que l’obra comenci, que hi apareguin la llum, el tràfec, els actors, ja sense tu.


                                                *

Una cosa que nosaltres no acabem de saber fer: aquest seure en una taula sols al davant d’un gran vas de cervesa i simplement deixar que passi l’estona amb la mirada estòlida, com buidada. I si ets al pati, a sota del ràfec, ni immutar-te quan comença a ploure, encara que siguem al juliol, encara que se’t mullin les puntes de les botes. Ja pararà. I tu i la teva pinta sereu aquí per veure-ho.


                                                *

L'aigua tamborinant damunt les lloses d'un cementiri. No vida i mort: gest i pausa.


dimarts, 8 de juliol del 2008

EN VOL

A "La nit a VilaWeb" d'avui (algun dia algú haurà d'escriure la llista de tot el que el fenomen VilaWeb ha fet i continua fent per aquests verals per un nou periodisme, per una nova manera de transmetre la informació), Montse Serra s'empesca un experiment curiós i interessant: una entrevista en vol amb Julià Guillamon, que acaba de publicar Uh, Gabirú a Empúries però per coses d'agenda se li escapava camí de l'Amèrica del Sud. El text s'ho val, i diu que continuarà...

[Aquí en teniu un altre que també s'hi ha engrescat...]

dilluns, 7 de juliol del 2008

MÉS (O MENYS) MARÇAL

Amb el permís de l'autora, per complementar la meva peça d'abans d'ahir amb motiu dels deu anys de la mort de Maria-Mercè Marçal us transcric bona part de l'article que avui signa Mercè Ibarz a les pàgines de l'edició catalana d'El País.




 



RECUERDO DE MARIA-MERCÈ MARÇAL

El sábado pasado se cumplió la primera década sin Maria-Mercè Marçal. La poeta, narradora, ensayista, conferenciante, profesora, traductora y brillante intelectual a contracorriente tuvo en vida un público generoso que está ampliando su decidido marco feminista. Hombres por la igualdad, en terminología contemporánea del asunto, ayudan por ejemplo a que siga adelante la joven fundación que lleva su nombre, constituida por su familia y presidida por su hija, Heura Marçal, una muchacha valiente que desde el vientre de su madre está ligada a la literatura.

Hace poco, el 20 de junio, antes del acto en la Generalitat que se presentaba como recuerdo de M.M.M., estuve paseando por el Gòtic con Carles Torner, con el que coincidí en su día en la junta del Pen Club y en quien Marçal encontró en sus últimos años un sólido sostén y un cálido amigo para llevar adelante tantas iniciativas pioneras que hoy son habituales, y ahí está el Premi d'Honor a la poeta y traductora Montserrat Abelló a sus 90 años. Diez años sin Marçal y tantas cosas que no le podemos comentar, que no podemos escuchar de su tímida y ardiente voz. Echamos de menos su inteligencia, su ironía y su generosidad, su bondad en suma. Y su insobornable condición de testigo que no calla.

Torner se le parece más que yo, los dos entienden la buena educación como ejercicio irónico y cortés cuando se tercia, mientras que yo tiendo al sarcasmo y la desfachatez... Pero, bueno, vayamos al simulacro de recuerdo al que fuimos convocados. Entre las genialidades que tuvimos que soportar, y me ahorro decir de quién, estuvo la de que los poetas vienen al mundo para morir. Pues vaya. No: Marçal no vino al mundo para morir, sino para vivir en abundancia, rebelarse día a día hasta el último, dar vida a los demás -a las mujeres silenciadas, a su hija, a las lenguas abolidas-, dar la palabra... Ser para la muerte no era en absoluto lo suyo.

Cuando terminó el saqueo, al cabo de tres horas, tres, Torner ya no estaba, sospecho que sus hijos le reclamaban, un viernes por la tarde, qué día para programar un acto de recuerdo... bueno, de supuesto recuerdo... Unas 400 personas habíamos llenado la sala y esperado estoicamente (bueno, no todas) que aquello terminara... para poder saludar a Heura Marçal, que estuvo francamente bien y, por lo menos, nos enteramos de que la Fundació MMM (
http://www.fmmm.cat/), con sede en Sabadell, en las instalaciones del Vapor Codina, constata que en estos 10 años la obra de Marçal está viva, muy viva, en diversos idiomas. La web Marçal cuenta con el diseño gráfico de la artista Eulàlia Valldosera, que también es la autora de la instalación en la misma sede de la FMMM en Sabadell. [...]

dissabte, 5 de juliol del 2008

VERSOS DE MARIA

Sobre la darrera poesia de Maria-Mercè Marçal

Són molts els exemples de poetes amb una trajectòria més o menys dilatada que no podem cenyir o circumscriure a un sol estil o maniera. L’entrada en escena de Maria-Mercè Marçal el 1977 amb Cau de llunes (després d’haver obtingut el premi Carles Riba) la convertirà en un dels noms destacats del grup del Mall i, més àmpliament, de la generació dels setanta, i aquest llibre i el posterior, Bruixa de dol (1979), serveixen per adscriure-la a una poesia que trena d’una banda el gust pel signe i els seus jocs, a l’ombra de Brossa i J.V. Foix, i de l’altra la deu popular represa amb ulls del segle XX, com un García Lorca amb veu de dona passada pel maig del 68. Aquesta fusió de cançó culta i militantisme (que està molt bé i n’hauria fet ja un/a poeta remarcable) li proporcionarà una acceptació estesa i en augment (“tot i que de vegades una mica repetitiva”, com apunta Josep M. Sala-Valldaura) de la seva poesia, però és només l’estació inicial d’un camí que amb el pas dels anys i els llibres (i de les amistats, les lectures, les traduccions) anirà intensificant-se i depurant-se, tornant-se menys directe, més dens i més greu, tal com va passar, per exemple, en els casos de March, Carner o Vinyoli.

Aquest agreujament, aquesta intensificació de la lírica marçaliana es veuen molt clar amb el pes de la mort i la malaltia al material aplegat a Raó del cos (llibre pòstum no organitzat per l’autora, cal subratllar-ho, aparegut al març de 2000), però ja eren del tot presents a Desglaç, títol clau de Maria-Mercè Marçal i un dels més destacats de la lírica catalana de finals del segle XX, la recepció del qual fou inicialment obscurida per la seva “aparició”, el 1989, com a darrera part inèdita dins d’un volum de poesia completa (Llengua abolida. Poesia 1973-1988) no gaire divulgat ni comentat. Parlant de Desglaç, s’ha dit i repetit que la mort del pare n’és l’eix temàtic, quan de fet en les tres parts del llibre hi apareixen per ordre i concatenats paternitat, maternitat i amor depassant de llarg les possibles anècdotes biogràfiques amb l’alçament de la triple figura de la poeta com a filla, mare i amant. Vist així, se subratlla el veritable baix continu, l’espinada al voltant de la qual els poemes donen voltes i s’articulen: la idea de fecunditat, de continuïtat i, en ella, la de (quina possible) pervivència. “Resurrectio”, a Raó del cos, n’és un clar apunt:

                m’agenollo davant
                                el cos
                                impur
                                obscè
                                mortal
                                primer
                                país
                                vivent
                                taüt
                                obert
                                d’on vinc
                                no hi ha,
                                mare, una altra naixença


però també ho són poemes de Desglaç com “Jo que he escanyat la filla...” o “D’on ve, de quina entranya...”, que acaba dient: “I a través dels forats sols sé ja viure / en la sang que s’esmuny enllà de mi”. Desglaç, ple d’ombra i mort i líquids quallats que de sobte flueixen, ple de fred, de sang i de silenci, és un llibre major en què l’espinada de què parlàvem depassa la biografia de l’autora aprofundint-hi: fecunditat i pervivència són les de Marçal i, com les d’ella, o en ella, les de la seva llengua, la seva comunitat i, com sempre, la condició femenina, com sagaçment apunta Pere Gimferrer a les paraules proemials de Raó del cos.

A Desglaç i Raó del cos, en aquesta part malauradament final de la poesia marçaliana, podem parlar d’una evident maduració de la seva lírica, amb una veu que s’ha anat tornant més intensa i un to en què guanyen més i més espai les notes greus, la imatgeria obscura i dramàtica, els ressons bíblics, les citacions i respostes paratextuals. Tot plegat, atenció, en paral·lel a un despullament de recursos (esdevingut radical al darrer llibre) que, ara sí, lliga amb algunes de les peces de l’inici. De les recontracitades divises primerenques als cops en l’aigua i en l’aire de la sèrie “Obrir dòcilment la mà” hi va l’aprenentatge de la reverberació de la pròpia humanitat en el bronze de cadascun dels lectors, com un àngelus contemporani. Segurament no és només un detall, que l’altre títol que la poetessa deixà apuntat per a la seva obra darrera fos Llibre de Maria.

Publicat (sense títol, subtítol ni cites) al suplement "Cultura" de l'Avui, 5-VII-08

dijous, 3 de juliol del 2008

dimecres, 2 de juliol del 2008

VERSOS MOLLS











Demà passat divendres al vespre a Girona, a la Llibreria 22, Anna Ballbona, Albert Benzekry, Jordi Cornudella, Roger Costa-Pau, Josep-Francesc Delgado, Josep M. Fonalleras, M. Rosa Font, Hermínia Mas, Oriol Ponsatí-Murlà, Guillem Terribas i Carles Torner m'acompanyaran llegint poemes d'aigua i de riu (o de font, riera o torrent, com apuntava una amiga), sense discursos ni elogis de compromís. Si sou per allà, us hi esperen versos ben amarats.