dijous, 30 d’abril del 2009

LA VIDA DE LES COSES

No us proposeu de fer literatura, ameu l'esport. I una dona, sense reserves, si us és possible. Breu: connecteu directament la vostra vida a la vida de les coses. Després –si teniu sensibilitat– prou que sense adonar-vos-en ja fareu literatura...











No són meves, però sí que són paraules que signaria sense cap problema en aquesta setmana especial en què alguns tenim la impressió que es juguen tantes coses sense que nosaltres hi puguem moure directament una sola peça. Són paraules escrites per Carles Sindreu, de qui (i sobre qui) aquests dies es pot veure a la Biblioteca de Catalunya un excel·lent muntatge minimal (un actor, quatre coses en escena, una hora curta de durada): Match Ball Sindreu, estrenat anys enrere a la Primavera Poètica de la Garriga i ara arribat a la capital.

El que de veritat parla a favor d'una literatura petita (no menor) és la seva capacitat de sorprendre't, encara, passats els anys de sovintejar-la. Com una capsa o una maleta d'on vas traient i traient peces noves i inesperades sense interrupció, sense final aparent. Oi que no sabeu qui és aquest tal Sindreu? Doncs ja veureu com les seves paraules netes i originals, elegants i modernes, dites per Albert Vilar us semblen de primera. Que bé, no saber gaire què vas a veure i sortir amb aquest bon regust de cosa nova i vella alhora, entre sorprès i avergonyit i amb ganes d'arribar a casa i remenar els llibres per entendre quina lliçó vas saltar-te, que no el saps ubicar gaire enlloc... La gent de Pristins Fivallers seran a la Biblioteca, alternant-se amb El rei Lear d'Oriol Broggi, els dilluns i dimarts al vespre fins a l'11 de maig. Aneu-hi a deixar que us sorprengui la vida d'una de les coses que encara desconeixem de la nostra pròpia literatura. I ja me'n donareu les gràcies.

dilluns, 27 d’abril del 2009

DISSABTO

Aneu amb compte, si passeu a prop de casa: contra el vici lleig d'acumular hi ha el sa –i rar– costum de llençar... Ah, els dissabtes de mercat, pel·lícula i contenidor.

















La imatge, gairebé un emblema postsantjordià, és d'una escultura gegant d'Alicia Martín Cordova, i ve de La Feuille via Sobre llibres.

diumenge, 26 d’abril del 2009

ESCRIPTORS IDEALS

Cada vegada entenc millor que la veritable virtut és la generositat.










Enjuicia y es severo, pero se muestra generoso y muy abierto a la gran variedad de estilos y temáticas de alto nivel que analiza. No sólo puede soportar que haya escritores tan buenos como él, sino que, además, se molesta en aproximarse pacientemente a sus obras, sabiendo que semejante gesto no irá nunca en detrimento suyo (...)

Enrique Vila-Matas, "El narrador idóneo" (El País, 26-IV-09)

dissabte, 25 d’abril del 2009

REINA

Per què ens quedem penjats amb unes cançons i no amb unes altres posades al principi o al final del disc justament perquè t'hi fixis i perquè les ràdios hi insisteixin? Potser perquè susciten en nosaltres, com deia aquell, un record o una premonició (o el punt de meravella en què un i altra es creuen)?

Mentre escolto aquest tema una vegada i una altra de fa dies, somric pensant en un suposat expert que temps enrere em desgranava una encíclica sobre la vulgaritat musical del Boss. Sí, és clar, és vulgar com una caixera de supermercat. I s'ha fet gran. I es repeteix. I quina enveja.

As I lift my groceries into my cart
I turn back for a moment and catch a smile
That blows this whole fucking place apart



dijous, 23 d’abril del 2009

SANT SÍ

Deixar les nenes a l'escola, comprar els diaris i demanar al quiosquer una bossa, esmorzar fullejant-los, badar, esquivar floristes d'un dia amb excuses i somriures, navegar una estona però amb el cap al carrer, escapar-me a veure la represa de l'exposició sobre l'exili al Palau Moja, anar a saludar amics autors que aquest any treballen, dubtar si fer o no fer el vermut, continuar esquivant floristes amb causa, anar a dinar sense pressa i amb amics, pensar en les dues bosses que ja tinc a casa per mirar de resistir la temptació de comprar més llibres, dubtar entre tornar a veure Gran Torino ara en versió original o passar per la jornada de portes obertes de la Biblioteca de Catalunya perquè la gran volta gòtica m'assereni una mica l'exaltació. Mirar-me la Rambla de lluny, però mirar-me-la. I a la nit fer un triple (bé, intentar-ho, siguem realistes) a la memòria del drac, un a la del sant i un altre per la princesa. Avui sí, i aquest any també.











PD. La literatura catalana i internet en vint minuts. Gràcies, Genís!



dimecres, 22 d’abril del 2009

SUSPENSIÓ

The meaning is in the waiting. [El sentit és en l'espera]

R.S. Thomas

dimarts, 21 d’abril del 2009

MODÈSTIA

Tothom està tan reunit que no ens queda temps per treballar (afortunadament, però, n'hi ha que ho aconsegueixen).

........................................

Ho diuen d'una altra manera
Josep M. Fonalleras
Vicent
Partal
Al
Periódico

dilluns, 20 d’abril del 2009

PODER DE LA PARAULA

D'avui fins dimecres el PEN Català fa coincidir a Barcelona dues trobades que convertiran la ciutat en una petita capital de la reivindicació del poder de la paraula organitzada: per una banda la IV Assemblea General de la xarxa de ciutats refugi ICORN (International Cities of Refuge Network), de la qual Barcelona n’és membre fundador a través precisament del PEN, i per l'altra la Trobada Internacional del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional, a hores d'ara presidit per Josep M. Terricabras.

Entre d'altres convidats, avui dilluns al vespre, a dos quarts de vuit, el zimbabwès Chenjerai Hove parla al Palau Marc, i una mica més tard, a partir de les nou, el salvadorenc Horacio Castellanos Moya i el nord-americà Russell Banks participaran al costat d'altres escriptors catalans i estrangers en una lectura inaugural coordinada per Laia Noguera a l'Imprevist (c. Ferlandina, 34). Dimecres al matí, d'altra banda, el premi Nobel de Literatura Derek Walcott farà una intevenció en un acte al Palau de la Generalitat.













"I la pregunta és la següent: Qui té el poder sobre la història? Qui té el poder d’explicar les històries de les nostres vides i de determinar no només quines històries es poden explicar, sinó també de quina manera es poden explicar, com s’haurien d’explicar? Evidentment, hi ha històries en les quals tots nosaltres hi vivim, la història de la cultura i la llengua en les quals vivim, la Història en la qual vivim i, efectivament, les estructures ètiques en les quals vivim, de les quals la religió n’és una. Qui hauria de tenir por sobre les històries? Em sembla que aquesta és la pregunta que s’hauria de plantejar en tots els països del món en què els escriptors estan en perill i són perseguits" (Salman Rushdie, 2004)

També se'n fan ressò...
Elena Aranda a Sobre llibres
Ada Castells, a l'Avui
David Figueres a Els dies i les dones
Biel Mesquida a la Plagueta de bord

diumenge, 19 d’abril del 2009

ANUNCIS

Avui, Juan-José López Burniol la clava al Periódico en descriure amb ben poques paraules una imatge fugaç però significativa en un noticiari: "Dilluns de Pasqua. Veig per televisió les imatges d'una reunió convocada pel president Zapatero amb els seus vicepresidents –De la Vega, Salgado i Chaves– per imprimir ritme a l'acció de Govern. Una sala de la Moncloa, parets clares, ambient diàfan, tots quatre asseguts al voltant d'una taula de disseny modern, pocs papers, somriures convencionals i aire de conversa lleugera. L'estètica, en suma, d'un anunci d'escola d'idiomes. Conclusió: una imatge val més que mil paraules (sobretot si no es té res a dir)."

dissabte, 18 d’abril del 2009

PAPALLONES I ZEBRES

Digueu-me carrossa, però aquesta combinació de Clapton i Crow versionant Jimi Hendrix aixeca (quaranta anys després!) l'ànim més decandit. Ah, i no us perdeu el llarg solo de saxo cap al minut dos i mig, contrapuntat per la guitarra del Mà Lenta.

divendres, 17 d’abril del 2009

PERSEVERANÇA, NO TARGETONS










En el Telenotícies impossible de les coses que de veritat ens importen, la meva imatge preferida de les darreres setmanes és la corrua de gent a la porta de la Biblioteca Jaume Fuster, a la recargolada plaça Lesseps, una imatge repetida per poder-hi escoltar un dia Haruki Murakami i un altre Salman Rushdie. La biblioteca Jaume Fuster, plena a qualsevol hora de lectors de tot el ventall d’edats, és un dels fruits que va deixar l’Any del Llibre i la Lectura, i un magnífic exemple que de vegades sí que l’òrgan crea (o estimula) la funció. Tant de bo els gestors públics es miressin i tinguessin més en compte aquestes coses, o com a mínim se les miressin tant com es miren i consideren els dossiers de premsa i les avorrides i relativíssimes estadístiques.

Perquè a banda de la biblioteca, dos fruits més de l’Any del Llibre són aquests dies notícia: a molts carrers de Barcelona hi pengen les banderoles d’una nova convocatòria de Món Llibre, festa de la lectura per a nens i nenes que torna al pati del CCCB i al MACBA el proper cap de setmana, el 18 i 19 d’abril, i d’altra banda el Què Llegeixes, la iniciativa digital de promoció lectora a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes, ha depassat recentment els 5.000 inscrits: cinc mil ressenyadors entusiastes perquè sí. Aquests modestos exemples de continuïtat, de sosteniment d’una proposta interessant per damunt de legislatures o canvis de govern, contrasten amb la passió innovadora i puntual (en el sentit de fer-ho una vegada i prou, no d’arribar a l’hora) de tants altres gestors culturals, i amb el dèficit d’amplitud de mires i voluntat de consens que va deixar ensorrar el Saló del Llibre i que no sap depassar la picabaralla gremial de fa anys associada a la Setmana del Llibre en Català.

Si alguna cosa té sentit en cultura és la combinació de generositat i continuïtat, una perseverança articulada potser menys glamurosa o menys vistent que l’encenall cansat de l’etern inventar-se la sopa d’all, però infinitament més fructífera. Perquè és a partir de bones idees gestionades professionalment i amb prou temps per arrelar (i no amb parauleria i targetons a moltes tintes) que els lectors, que hi són, acaben fent cua. I si no, mirem-nos Sant Jordi. Bona diada a tothom!


-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 15-IV-09
Versión en castellano

dijous, 16 d’abril del 2009

NOCTURNO DA ÁGUA

Pergunto se não morre esta secreta
música de tanto olhar a água,
pregunto se não arde
de alegria ou mágoa
este florir do ser na noite aberta.

                       Eugénio de Andrade, Ostinato rigore (1964)












NOCTURN DE L'AIGUA

Pregunto si no mor aquesta secreta
música de tant mirar l'aigua,
pregunto si no crema
de goig o dolor
aquest florir de l'ésser en la nit oberta
.

                       Traducció de Manuel Guerrero (Edicions 62, 1991)

dimecres, 15 d’abril del 2009

MÉS

Més Primavera (poètica)

Més Pla ("La joventut de l'any s'acosta sense turbulències ni
tumefaccions")

Més Metrònom

Més raons per anar a Roma al maig, per exemple

Més tonteria cosmopolita (va per l'última carta)

Més centralistes que ningú, i mira-te'ls...

dimarts, 14 d’abril del 2009

ZÈFIR

La cultura em persegueix, però jo corro com el vent.

                                 Julián Hernández (Siniestro Total)


dilluns, 13 d’abril del 2009

PARAULES I FUTURS (i V)

[Ve d'aquí]

Paradigmes i rigor

Se sol parlar de situacions en què es fa front a problemes nous amb eines velles: en el moment actual de la literatura catalana, jo més aviat parlaria de problemes vells amb eines noves a les mans (que encara no sabem gaire com fer anar). Hi ha circuit (de biblioteques, clubs de lectura, festivals locals i invitacions a internacionals, suplements, programes de ràdio i televisió, ajuts), molt més circuit que fa deu o vint anys, ja no diguem que en fa trenta. Hi ha noms, madurs i emergents. Hi ha mitjans, públics i privats. Hi ha atenció pública i interès privat (per què, si no, el descobriment sobtat dels autors catalans per part de les agències literàries barcelonines?). Hi ha oportunitats. Ens passen –com a literatura– coses bones, i no per caritat (tampoc per casualitat, ep), però tot sovint un té la impressió que encara hi reaccionem com als anys setanta, o com als vuitanta en el millor dels casos. I doncs?

Ja sé que no es tracta d’anar pel món fent receptes, però quan em miro el sistema literari català i el paper que hi fan els escriptors no puc deixar de recordar un cop més Sheryl Crow i pensar amb ella que ens anirien prou bé alguns canvis. Se m’acuden com a mínim tres coses interessants que podrien passar pel que fa a la gestió pública, i un parell més pel que fa als escriptors mateixos. El més important: els organismes públics destinats a la promoció de la literatura catalana han d’acabar de fer el pas de la subvenció a l’estímul. Les subvencions van tenir un paper positiu als anys vuitanta, però en la mesura que van anar generant (o han generat) dependències són ara moltes vegades senzillament perverses. El cas del suport genèric i la imaginativa substitució (per part del primer tripartit) per un nou sistema pactat amb els editors i vinculat a les biblioteques demostra que és possible trobar bones solucions alternatives i evolutives. L’altra assignatura pendent, més fàcil de formular que de posar en pràctica, és el pas de la promoció universal a una major discrecionalitat (inevitablement vinculada a criteris de qualitat, i a excepcions d’interès públic per fer prevaler gèneres deficitaris, grups de població o espais geogràfics determinats): els programes, els viatges, els ajuts, els anuncis de la ILC, l’IRL, el futur Consell de les Arts i altres organismes haurien de tendir a apostar fort per uns noms determinats (amb rotació, diversitat i revisió garantides, si es vol) sense oblidar una política paral·lela més universal.

Finalment, les institucions públiques i els mitjans de comunicació haurien de saber enterrar la retòrica essencialista, la concepció nacionalista de la literatura i, sobretot, la temptació partidista: en aquest sentit, la nostra presència a la Fira de Frankfurt serveix de clar contraexemple. Fins al dia que a un/a conseller/a ni li passi pel cap canviar el director del Llull o de la Institució pel simple fet que acaba d’arribar al càrrec (com no pensa a substituir el director del MACBA o el del Liceu) la literatura catalana no haurà assolit la seva majoria d’edat democràtica. Pel que fa als escriptors, és evident que els (ens) caldria recuperar una certa proactivitat privada (civil) que els faci presents com a tals escriptors (enllà de com a col·laboradors de mitjans, que d’aquests en podem fer col·lecció). Si això anés de la mà d’un reciclatge de les associacions que els representen, el quadre ja seria perfecte: fer un cop d’ull al programa d’activitats i a la junta de l’AELC, per exemple (i, com sempre, que em perdonin les excepcions) i acarar-los als noms i a les activitats literàries de pes del país estalvia més comentaris. Per dir-ho d’una altra manera: caldria passar (com alguns ja estan fent) de l’activisme dels anys setanta i vuitanta i la desorientació actual (producte del cansament, de l’esgotament del model i dels evidents canvis de la societat) a una tasca de propostes suggestives i lobby imaginatiu que altres sectors culturals menys nombrosos saben fer molt millor que no pas el literari. Fan més per la literatura catalana un bon llibre, un autor reconegut i una traducció en una editorial espanyola o estrangera de prestigi que cent taules rodones o un altre manifest gremial. Això que dic pot semblar fàcil però comporta riscos: és evident que la retòrica militant avui ha quedat obsoleta i que l’activisme ja no és en si cap virtut, però també val a dir que bona part dels objectius que van generar el militantisme no han estat assolits, i que un grapat d’entitats i iniciatives se’ns desinflaran com un globus el dia que les despullem del programa d’activitats.

A l’inici d’aquestes pàgines parlava d’un meu record de Joan Triadú i Marià Manent. Hi he tornat a pensar aquests dies en llegir el dietari de 1973 de Josep Maria Castellet (inèdit fins ara i recentment exhumat), on el crític i editor descriu l’actitud exemplar d’un Jordi Rubió i Balaguer ja ancià davant de la darrera atzagaiada universitària («l’actitud del qui sap que el país no dóna més de si i que el numeret de la frustració no té el més mínim interès») i el posa al costat de l’energia d’una Montserrat Roig de vint-i-sis anys a qui Castellet explica el seu punt de vista:

hem nascut en un país passablement dissortat. Per lliurar-se del complex de frustració i dels perills de l’autosatisfacció no hi ha altra sortida que viure culturalment com si fóssim ciutadans de qualsevol urbs cosmopolita –Londres, París i Nova York–, amb un permanent sentit internacionalista. A partir d’aquí podem escriure tranquil·lament en català, perquè no és tant la llengua el que limita, com la mentalitat estreta: «Pensar en ciutadà del món i escriure en la llengua que vulguis», seria un bon slogan per als escriptors catalans.

M’adono que Pla, Carner, Rodoreda, Ferrater o Monzó no estan tan lluny d’haver aplicat la recepta, i que per a nosaltres mateixos avui continua funcionant, amb la qual cosa potser tot plegat no ha canviat tant. La literatura catalana continua comptant amb uns quants centenars d’autors, lectors, editors, crítics i agitadors que estimen el català i alhora són conscients que el món és molt gran i nosaltres prou petits, a banda que no tan estranys. Com escrivia Vicent Alonso a Paraules i futur, «Del futur de la literatura catalana només sé que exigeix un present d’esforç i de rigor» (Autors diversos, 2004: 17). El plantejament no és pas tan diferent dels que al llarg del segle XX ens van donar les Elegies de Bierville, Primera història d’Esther, Incerta glòria o el Diccionari per a ociosos. Potser perquè en definitiva, com va dir Joseph Brodsky, tots escrivim per a un diccionari.


[El text original ha estat publicat, l'octubre de 2008, aquí. Agraeixo a l'editor l'autorització per reproduir-lo en aquest bloc.]

dijous, 9 d’abril del 2009

PARAULES I FUTURS (IV)

[Ve d'aquí]

«If it makes you happy» (per què estàs tan trist)

L’any 1987, just en acomplir-se el cinquantè aniversari del fugaç precedent republicà, el Parlament de Catalunya aprovà la llei de creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), entitat autònoma adscrita al Departament de Cultura amb la funció de «vetllar per la promoció de les obres dels autors catalans i difondre el patrimoni literari propi». Uns anys més tard, la primavera del 2002, la constitució de l’Institut Ramon Llull per a «la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves modalitats i mitjans d’expressió» complementava la ILC i presentava una novetat insòlita: l’acord entre Catalunya i les Illes Balears per tirar endavant una entitat pública comuna. I tot i que aquella primavera durà poc (les Illes es retiraren de l’IRL al juny de 2004), el Llull ha promogut dos fets de primera magnitud per a la projecció internacional de les nostres lletres amb la presència com a convidats d’honor a les fires internacionals del llibre de Guadalajara (2004) i Frankfurt (2007). Val a dir que la literatura catalana mai no ha tingut al llarg dels seus vuit segles d’existència una combinació com l’actual de, per una banda, condicions institucionals favorables i, per l’altra, un cos d’autors, lectors, editors i promotors com el que hi ha. Tant mirat amb ulls històrics com comparant la situació amb la d’altres literatures o societats literàries homologables al món, vivim un escenari que ratifica aquell optimisme històric de Triadú o Manent que evocava al principi.

I això no obstant… Això no obstant, diríeu que el bany maria de la cultura de la queixa i una certa sensació difusa de desànim són el que queda en primer pla. Malgrat els dos o tres programes de televisió sobre llibres emesos alhora (fet inèdit fins ara), malgrat l’esclat dels festivals de poesia arreu del territori (hem passat de tres o quatre cites a principis del 2000 a una trentena en l’actualitat, a banda del grapat de bars i locals diversos amb programació regular), malgrat els mil socis de l’AELC, malgrat la presència a Guadalajara i a Frankfurt. Ara que podria semblar que ja sí, ara que els altres se’ns comencen a creure, ara és com si fóssim nosaltres que no ens acabem de creure. Parlo de la literatura catalana com a conjunt: llibre a llibre és una altra història, però passa que els llibres es llegeixen d’un en un i les literatures com a conjunts. Podria ser que la falta de convenciment, d’entusiasme, tingués a veure amb una interioritzada cultura de la queixa? La literatura catalana es mou permanentment en els marges de l’ambigüitat (de definicions, d’objectius, de reconeixements), sí. Però potser per comptes de continuar amb la cantarella de la queixa hauríem de començar a assumir que el fet forma part consubstancial de la nostra identitat en aquest moment històric (en el segle XIII no ho sé, però avui segur que sí). Les fronteres del voler i el poder, els límits de les ja desgastades teories de la normalitat i del «tapar forats», són ara el nou territori. Les fronteres i l’opció. Raonada, arriscada, sempre provisional. Perquè és en l’aposta, no en la pila del greix, on es distingeixen les ofertes i les cultures més atractives. Una aposta alhora conscient dels propis límits (de les pròpies dimensions) i contínuament temptada d’eixamplar-los, de sortir en exploració.

Fem llista d’altres motius per a l’optimisme. L’excel·lent salut, la potència envejable, per exemple, del gènere menys ressenyat: la literatura infantil i juvenil, on el català és a més si no preponderant com a mínim equiparable al castellà (en producció, presència pública i vendes), on les traduccions en l’àmbit intrahispànic són moneda normal (cosa que és lluny de passar amb la narrativa o poesia adultes) i on de fa anys ja hi ha una presència significativa en els circuits internacionals. Un altre motiu ja mencionat abans: la diada de Sant Jordi. I això que viu de fa una dècada sota l’ombra de la polèmica endèmica sobre (contra) els llibres mediàtics (com si anys abans no ho fossin les novel·les d’Antonio Gala o el llibre de lletres de Lluís Llach). Sant Jordi és, a més, una magnífica talaia: per fer-se una idea del poder simbòlic (encara) de les lletres, del patriotisme subjacent (un estudi ha detectat que les vendes del llibre en català són baixes per Nadal i bones per Sant Jordi) de bona part del públic, de la puixança del llibre versus la literatura, de la pèrdua d’empenta dels premis...

Parlant de premis: un estudi fet l’any 2001 (Subirana) va donar la xifra espaordidora de 1.200 premis literaris anuals (de diversos tipus) convocats a casa nostra. I tot i que és cert que la xifra ja no augmenta significativament, tampoc no ha caigut en picat (com apuntà Joan-Josep Isern a l'Anatomia 03/04, cap premi important no ha hagut encara de ser cancel·lat per manca d’originals). Potser aquest no és un motiu per a l’optimisme, però sí un exemple que les coses evolucionen, sovint més de pressa del que som capaços de percebre. Perquè sí que convida a l’optimisme l’aparició per primer cop en dècades d’alguns premis que en poques edicions han aconseguit el prestigi i el reconeixement de tot el sector, com ara el premi Llibreter (que diuen que a més té influència real en les vendes) o el Salambó concedit per autors, que s’obrí al català l’any 2004. Al costat d’aquests, la Lletra d’Or ha depassat la seva cinquantena edició com a rara avis solvent i independent en mans de lectors no especialistes.

[Continua aquí]

dimecres, 8 d’abril del 2009

PARAULES I FUTURS (III)

[Ve d'aquí]

Un cas: traducció i límits

Donat que he escrit que la discrecionalitat em sembla un concepte clau per referir-nos a la literatura i els escriptors catalans actuals, potser no és impertinent demanar-nos quins són els límits, els llindars per a la nostra llibertat possible com a literatura, i quins criteris de discriminació (de renúncia, d’abstenció) s’hi recargolen. Plantegem, per exemple, el cas de la traducció. Vint anys enrere, en ple boom editorial català, a la presentació dels primers títols d’una col·lecció de narrativa que es volia rabiosament contemporània i per la qual jo havia de donar la cara, un periodista em va deixar anar en confiança: «Esteu bojos. No té cap sentit, traduir això al català.» Els llibres (la primera novel·la del llavors joveníssim Alexandre Jardin, una de la nord-americana Elizabeth Tallent) mandregen avui a les piles d’alguna llibreria de saldo. Tenia raó, doncs, el periodista? Evidentment, el que ara m’interessa no és fer cap indagació o defensa de la suposada qualitat d’un Jardin o una Tallent, que d’això ja se n’ocuparà el temps. El que sovint m’ha tornat a la memòria és aquell comentari del periodista: «No té cap sentit, traduir això al català». ¿Què (i qui) dóna i pren sentit al que es tradueix i al que no es tradueix a la nostra llengua?

Un té la sensació que la lenta suma d’anys i dècades en democràcia i amb autogovern si més no autònom després de dècades de reivindicacions ens hauria ja de permetre dimensionar amb un cert realisme el «territori» possible de la nació catalana. També quant a la cultura. Perquè molts dels dubtes i ambigüitats de l’escena política tenen paral·lelismes o parangons en el món cultural. Així, a ningú no se li ha acudit mai, per exemple (creuem els dits), demanar una companyia aèria nacional catalana, però alguns es van entossudir (i ara es deuen sentir tan orgullosos) perquè la policia de carretera multés en català (encara que sigui amb ortografia parvulària). O bé la majoria de la població entén que no tinguem moneda pròpia, però es vol en canvi que a les matrícules alguna cosa digui d’on venim. En el camp de la cultura, tenim assumit que no podrem ser mai el Hollywood europeu, però esperem reconquerir algun dia Llatinoamèrica amb els nostres best-sellers i potser també els nostres culebrots. O bé hem acceptat amb naturalitat no tenir al país cap bona biblioteca internacional, però volem tenir la millor biblioteca catalana del món i omplir el territori de biblioteques de barri per programar-hi activitats culturals i que els adolescents hi facin els deures.

A més, paral·lelament a tot això, a còpia d’anys hem anat elaborant unes curioses lleis d’estrangeria literàries: és evident que cal tenir l’Odissea en català (per a què ens serveix un cop editada ja és una altra cosa); sembla clar que cal traduir la novel·lística de –posem per cas– Flaubert i James i Eco; editar en canvi l’última troballa literària alemanya és avui ja més difícil (si és danesa, senzillament impensable), i ningú ni es planteja publicar les memòries de l’antic director del New York Times, l’últim llibre de Stanley Fish o algun títol del millor narrador camerunès... I fins ara m’he referit només a traduccions al català, però si els digués que no hi ha cap antologia recent i actualitzada de poesia o narrativa catalana actual en anglès o francès potser els semblaria una vergonya... mentre que si els digués que tampoc no hi és en àrab, hindi o suahili pensarien que faig broma. I no, no és cap broma. Però continuem pensant (nosaltres que som una bombolleta al mar de les llengües del món) que tot comença i acaba en el castellà i l’anglès: de tant estirar el coll per comparar-nos amb els veïns hipertròfics no ens adonem que els que se’ns assemblen i ens podrien ser útils viuen en una altra banda.

Nosaltres volem que ens coneguin i viatjar en primera, però anem pel món amb cicles i exposicions sobre el nostre passat gloriós i antologies del nostre present se suposa que esplèndid sense sovint fer ni un cop d’ull al present paral·lel d’aquells que volem convèncer. El salt aconseguit amb la presència com a convidats a la Fira de Frankfurt 2007 (amb una cinquantena d’obres catalanes traduïdes a l’alemany, segons l’IRL) és espectacular, però seria un salt en el buit (o en l’ego, en el pur interès) si no té una mínima retribució en forma d’atenció a la literatura alemanya contemporània, per exemple. Si parlem amb la majoria d’editors (hi ha excepcions, és clar: què faríem sense les excepcions?) ens diran que tot és cosa del mercat. Però sabem que les dimensions reals, les característiques del terreny de joc, són tant físiques o numèriques com polítiques, estratègiques i mentals.

Una cultura literària que tradueix El totalitarisme. Història d’un debat d’Enzo Traverso (i poso expressament un exemple provinent del País Valencià), que fa coincidir als taulells de les llibreries dues versions dels Cants òrfics de Dino Campana publicades totes dues a Mallorca, que versiona regularment Atxaga, Baricco, Chevalier, Mankell, Murakami, Pamuk, Rivas o Roth, és una cultura literària capaç de més del que molts es pensen o tenen interioritzat. Del que ja començaria a ser hora seria d’assumir que potser no ho podrem tenir tot (però és que ningú no ho té «tot»), en català, que sempre tindrem una mica menys que en castellà o en francès, que tenim molt més que altres països, que la pregunta ansiosa pel que tenim o no tenim hauria de ser substituïda per què usem o no, què ens aprofita, què es reedita de tot el que es publica (i ara parlo de traduccions, però no només de traduccions).

[Continua aquí]

dimarts, 7 d’abril del 2009

PARAULES I FUTURS (II)

[Ve d'aquí]

Intent de panorama

Vam viure durant molts anys sota un pressupòsit subjacent: la literatura catalana no era plenament perquè no podia, perquè no la deixaven, i amb l’esperança o el convenciment (segons els barris) que quan la deixessin (quan desaparegués la dictadura, o quan ens alliberem d’Espanya, o quan tothom parli català: cadascú té el seu horitzó) llavors podria ser. Què va passar, però, en desaparèixer la dictadura? Que van aparèixer noves formes (menys evidents, i menys extrínseques) de Poder i de resistència i al final resulta que quan ja ens deixen tampoc no som del tot; que molts escriptors, editors, opinadors o gestors culturals tenen (i difonen) la impressió que continuem topant amb limitacions, que tornem a no poder ser del tot... ara no se sap gaire per què.

A l’article tot just esmentat, Sergi Peradejordi (1992) parlava de la cultura catalana apuntant que es manifesta com a discurs, «com un filtre a partir del qual es configura una part de la nostra realitat immediata i mediata», i que això fa que hi hagi un seguit d’idees preconcebudes («com ara el seu caràcter fràgil, la necessitat de protegir tota manifestació cultural catalana, l’aplicació de barems diferents a l’hora de jutjar una creació catalana d’una que no ho és, etc.») que hem acabat interioritzant com a constitutives de la pròpia cultura a les quals s’atorga un rang quasi de categoria i que fan molt difícil pensar-ne al marge. Vist així, s’entén que un canvi de manera de pensar, de veure’s i de dir-se no és tan senzill com el simple pas d’unes dècades o una alternança en el govern. Si Peradejordi apuntava ara fa setze anys que «tot i pertànyer a l’àmbit de la societat civil, la cultura està penetrada, dirigida, controlada, i manipulada, en el sentit de manejada, per la societat política, entesa com el conjunt d’institucions, mecanismes i autoritats oficials, estatals o paraestatals. Aquest relatiu desplaçament des de la societat civil cap a la societat política determina l’espai de reproducció cultural català», jo diria que avui les circumstàncies han canviat però que la ubicació de la cultura sota el paraigua de la societat política persisteix: vegeu, si no, els casos emblemàtics de les crisis de l’Institut Ramon Llull (IRL), la polèmica sobre Frankfurt, el matxembrat empresarial del nou Grup 62, el dilatat procés de constitució del Consell de les Arts o la nòmina de gestors dels grans equipaments culturals del país.

Un dia, escoltant Sheryl Crow cantar «Home» («My head is full of voices / And my house is full of lies / This is Home, Home») em vaig adonar que també em parlava de literatura catalana. A principis del segle XXI tot s’escampa. I tot va molt de pressa. El català és ja de fa anys la llengua del govern, de l’escola i dels mitjans públics de comunicació (això a Catalunya: el territori per a un utòpic país possible s’ha anat restringint); ara bé, l’anhelada normalitat no s’acaba de produir, l’hegemonia somniada per al català no sols no ha arribat sinó que tots percebem que s’allunya: s’editen, sí, nou o deu mil títols en català cada any, però a les llibreries només un de cada tres llibres exposats és en la nostra llengua, i aquesta proporció baixa a un de cada sis a les grans superfícies (que encapçalen de llarg el rànquing de vendes de llibres al país) i a un de cada deu als hipermercats i llibreries d’estacions i aeroports...

Si hagués de descriure amb titulars l’actualitat del sistema literari català diria que després d’un parell de dècades desarrollistas ara som a la part de dalt de la corba del creixement possible (en nombre de títols publicats cada any, d’exemplars venuts, d’autors professionalitzats, d’avançaments) mentre no canviïn les condicions actuals. Diria que l’acceleració general dels processos (redacció dels originals, producció dels llibres, ritme de novetats, rotació a les llibreries, llançament de noms nous, amortització de les inversions) marca un temps més industrial, més empresarial, i menys literari, i que això no obstant vivim un moment d’una extraordinària riquesa creativa (amb molts autors en tots els gèneres, amb noms relativament joves molt interessants, amb un grapat de llibres destacables cada any) no prou percebuda per la pròpia comunitat (la dels lectors i la societat que hi ha més enllà d’aquests). Diria que el sistema (creadors, productors, divulgadors, legitimadors, consumidors) és aparentment prou complet però en el fons molt fràgil. Que la gran incògnita és com fer créixer el nombre de lectors (els exemplars venuts per títol, no el nombre de títols), i que, tot i que hi ha un consens públic absolut en la bonesa del foment de la lectura, les passes enrere que la literatura ha anat fent al llarg dels darrers trenta anys al sistema educatiu no sé si permeten ser gaire optimistes. Diria que internet és aquí per quedar-se però ningú no acaba de saber encara gaire com treure’n tot el suc (enllà de la millora de la difusió: el boom de pàgines sobre autors i de blocs de lectors als darrers cinc anys és impressionant) des del punt de vista de la literatura.

També hi ha la qüestió dels mitjans. Ah, els mitjans! Contra el que molts pensen i repeteixen, jo crec que la literatura, ara a través dels escriptors, hi ocupa un espai gran. Molt més gran que el d’altres disciplines artístiques, i més gran del que potser li correspondria. Una altra cosa és que els escriptors s’hi hagin tornat simples opinadors, que la literatura sigui més aviat absent de les seves intervencions o quina nòmina d’escriptors/opinadors trien els mitjans i, doncs, quina imatge pública es projecta dels escriptors catalans (els de sempre, els que guanyen premis, els que parlen de qualsevol cosa, la-guapa-mallorquina-sensible, el-vell-lleó-egòlatre, l’independentista-premiat-que-no-sap-escriure, el-jove-guionista-graciós, etc.). Com una altra cosa és que la molta presència d’escriptors (per multiplicació, també, de les tribunes) es correspongui amb una representativitat simbòlica, amb un prestigi de l’autor a la baixa. Perquè la paradoxa és que ha crescut la presència (i, doncs, la projecció social) dels escriptors catalans sense que n’augmenti (si és que no disminueix) el prestigi. I, tot i que és cert que això s’esdevé en un panorama mundial de recessió de l’art de la paraula, també ho és que per la mateixa comercialització i mundialització de la cultura les literatures més potents generen malgrat tot un seguit (potser curt, però resistent) de noms-marca d’autors vius als quals es dóna molt de joc... i que costa imaginar quins podrien ser avui en català (Quim Monzó? Albert Sánchez Piñol o Jordi Galceran pel seu èxit internacional? Baltasar Porcel? Jaume Cabré? Joan Margarit?).

[Continua aquí]

dilluns, 6 d’abril del 2009

PARAULES I FUTURS (I)

D'uns anys ençà la col·lecció Argumenta, publicada per El Cep i la Nansa, ha anat editant un seguit de monografies que tenen l'ambició de plantejar amb esperit crític (i visions documentades) els diversos àmbits de la cultura catalana. Isabel Graña i Teresa Iribarren, coordinadores del volum dedicat a la literatura, em van demanar un assaig sobre el paper dels escriptors al llarg dels darrers trenta anys, i la proposta va arribar just en el moment que abandonava la direcció de la ILC i amb el ganxo que també havien demanat a Francesc Parcerisas una peça paral·lela. El que vaig escriure ocupa ara les pàgines 23 a 44 de La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), un volum molt recomanable que inclou aportacions, a més de les ja apuntades (ehem), de Jaume Aulet, Pere Ballart, Josep Camps, Antoni Dalmases, Maria Dasca, Anna Esteve, Vinyet Panyella, Mercè Picornell i Francesc Serés. Agraeixo a l'editor i a les coordinadores del volum l'autorització per reproduir aquí en diversos lliuraments durant els propers dies el meu text.





Paraules i futurs
Sis comentaris a tres dècades d'escriptors i sistema literari


Guardo un clar record tant de Marià Manent al seu pis del carrer de Craywinckel com de Joan Triadú al de Príncep d’Astúries dient-me (a mi que anava a buscar-hi benzina per al descontentament, per a la mirada crítica envers la «cultureta») com n’era de gran la diferència entre allò que vivíem i la seva època, quant havíem avançat pel que feia a les condicions i la repercussió de la literatura en català d’ençà del seu temps. En el cas de Triadú, que havia començat a fer d’agitador cultural als temibles anys quaranta, podia admetre el que em deia sense gaires problemes; però amb Manent, que de molt jovenet retallava cada dia els articles de Xènius i després fou deixeble de Ruyra i company de Salvat, Garcés o Sagarra, que dirigí els Amics de la Poesia, que llegia el Times i traduí Walter Pater per a la primera Institució de les Lletres Catalanes, amb Manent em costava molt més... Això no obstant, l’important era com ho veien ells: hi havia una diferència enorme a favor d’ara (del meu ara de llavors, tampoc no fa tant). Com ho veien i com ho escoltava: jo hi anava amb el sarró ple de greuges per les limitacions dels vuitanta i ells només hi sabien o hi volien llegir les alegries relatives.


Una llarga història d’èxit

En una mirada ràpida, el segle XX pot ser vist com un llarg esforç (exitós) de la literatura catalana per ser, i del sistema literari català per existir. Ser i existir lliurement i plenament, contra un Poder que hi jugava clarament en contra (tret dels breus parèntesis de la Mancomunitat i la República) fins a la recuperació de la democràcia. D’acord amb l’encàrrec d’aquest llibre, comencem girant els ulls enrere fins a mitjan dels anys setanta del segle passat. Són poc més de tres dècades que en bona mesura podem veure com un bloc: de Franco a Frankfurt, del final de la dictadura a la presència de la cultura catalana a la fira del llibre més important del món (de la negació a la màxima visibilitat mundial, de la cel·la o el silenci al focus mediàtic). Trenta anys llargs que inclouen, no ho oblidem (ho dic perquè sovint ho fem), oficialització de la llengua, publicació massiva de gramàtiques, diccionaris i enciclopèdies, traducció força regular de clàssics literaris i d’autors contemporanis, professionalització (en algun cas total, en molts parcial) d’un grapat d’escriptors, mitjans de comunicació i sistema educatiu en català, institucions públiques (enllà de les privades, i sumades a aquestes) per a la defensa i promoció de la llengua i la literatura pròpies i, de torna, l’extraordinària implantació popular (i comercial) d’un original festival del llibre de referència internacional: la diada de Sant Jordi.

Però tornem trenta-alguns anys enrere... Moltes coses s’havien precipitat i es van anar acumulant coincidint amb la mort del dictador i l’alliberament de pressió i energia que aquell fet representà: pel que fa a la literatura, l’any 1976 és el d’un Congrés de Cultura Catalana en què la llengua i les lletres tenen un pes determinant i el 1978 el de la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Parlant de creació i creadors, en aquells anys obtenen la Lletra d’Or al millor llibre publicat Joan Vinyoli amb Encara les paraules (1974), Vicent Andrés Estellés amb Les pedres de l’àmfora (1975), Mercè Rodoreda amb Mirall trencat (1976), Miquel Martí i Pol amb El llarg viatge (1977), Pere Gimferrer amb L’espai desert (1978) i Pere Calders amb Invasió subtil i altres contes (1979). Això pel que fa a llibres ja editats, quant a obres inèdites el premi Sant Jordi de novel·la, que ve de ser atorgat als exiliats Vicenç Riera-Llorca i Avel·lí Artís-Gener, certifica l’aparició d’una nova lleva de narradors premiant d’una tirada Miquel-Àngel Riera (1973), Josep Albanell (1974), Pau Faner (1975), Montserrat Roig (1976) i Ferran Cremades (1977), mentre que al Carles Riba de poesia s’hi mantenia una simptomàtica alternança entre vells noms i joves promeses, entre recuperació i emergència, amb Josep Elias (1970), Josep Boix i Selva (1971), Xavier Bru de Sala (1972), Agustí Bartra (1973), Ramon Pinyol (1974), Joan Argenté (1975), Maria-Mercè Marçal (1976) i Feliu Formosa (1977). Tots dos premis són el nucli de la Nit de Santa Llúcia, que té el format d’un sopar social anual multitudinari itinerant pel territori organitzat per Òmnium Cultural, amb votacions i fotografies publicades el mes següent a la revista Serra d’Or. A partir de 1976, amb l’arribada de la democràcia, i sobretot a partir de 1979 amb l’Estatut d’Autonomia, canviava clarament el guió: s’havia de passar pàgina i se suposava que gràcies a la militància s’hauria de poder començar a deixar de banda la militància, s’havia de poder començar a ser normals com a país, com a cultura, com a literatura.


Per una literatura normal... com quina?

El discurs polític i cultural preponderant a la fi dels anys setanta i durant la dècada dels vuitanta (que era a la base de la política cultural nacionalista, en el sentit ampli que el terme té al país) va ser el de la normalitat: es tractava de recuperar el temps, de restituir les pèrdues, d’omplir buits, de tapar forats, d’esdevenir una cultura com les altres... També pel que feia a la literatura i a la societat literària. Normalitzar significava restituir les coses (l’ús del català, la professionalització dels escriptors, les traduccions al i del català, l’edició de clàssics, d’assaig, de llibre pràctic) a un estat en què de fet, curiosament, no havien estat mai. Josep-Anton Fernàndez (1997) ho formulava així:

L’objectiu de la normalització és transformar Catalunya en una societat normal, és a dir, una societat en què la llengua pròpia de Catalunya esdevingui hegemònica, en què tota la ciutadania comparteixi un sentit d’identitat nacional catalana basat en les tradicions culturals del país, i en què les infrastructures culturals, els hàbits de consum cultural i l’equilibri entre alta cultura i cultura de masses siguin comparables als de qualsevol altra societat europea avançada. Un altre objectiu de la normalització és dur a terme un canvi d’actituds i de discurs, en el sentit que la vocació de servei de l’intel·lectual i el promotor cultural, i la motivació militant del consumidor de cultura catalana, totes dues característiques del discurs resistencialista de la postguerra i la transició, s’han de superar per tal d’implantar noves actituds i discursos, en aquest cas fonamentalment pragmàtics i políticament «neutres», que facin possible la construcció d’una indústria i un mercat culturals en català.

Vist amb perspectiva històrica, els vint anys que van, grosso modo, del Congrés de Cultura Catalana a la segona Llei de normalització lingüística de 1998, representen un moment àlgid pel que fa al procés d’institucionalització de la cultura catalana, però també s’hi produeix, alhora, una cada vegada més clara obsolescència de discursos i una lenta pèrdua de prestigi (o sensació de pèrdua de prestigi) d’aquesta mateixa cultura catalana. Per a Fernàndez, la transformació del «camp cultural català» durant els anys vuitanta va provocar una crisi de definició de models culturals que és d’arrel típicament postmoderna (una crisi triple: de legitimació, de producció de valor i dels discursos identitaris). Amb una mica més de perspectiva temporal podem dir que hi havia una pregunta ajornada tan evident que gairebé fa somriure constatar fins a quin punt va ser obviada: ¿El país i la seva cultura (la seva literatura) havien de ser normals com quin altre país, com quina altra cultura? ¿Quina era (és) la normalitat evocada i, doncs, suposadament desitjada? ¿Quin era (és) el programa per a la normalitat enllà de la idea (buida en si) de ser com els altres o com ens mereixem (o tenim dret a) ser? ¿Parlàvem (parlem, perquè el substrat normalista encara és ben present) d’una normalitat –una cultura, una literatura– com l’anglesa (o l’escocesa) o com la tibetana (o potser la xinesa)? ¿Com la danesa o com la quítxua? ¿Volem ser normals per poder ser un país com França, com Israel, com Califòrnia, com Andorra? Potser la situació de l’escriptor català actual té més a veure amb la discrecionalitat (el poder de decidir) que no pas amb la normalitat: el nostre present i futur són sens dubte més discrecionals (deixats a la discreció o l’arbitri d’algú) que no pas normals.

Deu anys, nou-cents mil immigrants, una alternança i un Estatut després del final de la dècada dels noranta, avui queden poques passes més per fer en la institucionalització, però la idea de l’hegemonia de la llengua pròpia s’ha esvanit en l’aire entre els vapors d’unes xifres (de títols, de vendes, d’equipaments, de traduccions) titil·lants i la persistència en el sector, en canvi, del sentiment que la literatura catalana és plat de segona a casa seva. Som de tornada (si és que mai ens n’havíem anat) a l’adagi del got mig ple o mig buit. Sense haver interioritzat el que un llunyà 1953 ja havia deixat escrit Gabriel Ferrater a «Madame se meurt», ni la brillant intuïció de Sergi Peradejordi (1992) al primer número de 1991 Literatura en el sentit que potser el problema (la qüestió, si volem desdramatitzar la fórmula) sigui el got, no al got.

[Continua aquí]

diumenge, 5 d’abril del 2009

HOSANNA!



















[D'acord, la foto té una mica de truc. Però què és real i què encara no, avui?]

dissabte, 4 d’abril del 2009

STAND BY ME

A El rastre de Clarisse, el bloc de Vicent Usó, pesco aquesta perla mundial (d'un món una mica cocacolero i tirant a desenfocat: busqueu, poc abans del minut 3, la plaça Catalunya moscovita): en qualsevol cas, una esplèndida multiversió d'un tema antològic...

divendres, 3 d’abril del 2009

MOURE LLETRES

Dues bones notícies plegades per a la literatura catalana: ahir van donar el premi de la Crítica Serra d'Or a l'Aiguafang de Joan-Lluís Lluís, i avui Joan Margarit apareix a "La Contra" de La Vanguardia. Faig una primera ullada a l'entrevista de passada, al bar a l'hora d'esmorzar (jo també penso que "Primer amor" és un bon poema, Joan) i, a l'entradeta, veig que li pregunten per Déu i tot seguit hi llegeixo "Creo". Després m'ho torno a mirar i veig que de fet hi diu "Cero". És en la meravella d'aquest petit salt, d'aquesta permutació significativa constant i oberta i lliure i de franc que la literatura arrela i se'ns endú: movent lletres (alterant una sola lletra), movem els mons.

dijous, 2 d’abril del 2009

LA CREU DEL CONSELL

[...] Perquè aquesta ha estat de moment l’única proposta, però no l’únic avís del President del Consell. Així, al costat de la idea del nou guardó, s’ha optat per posar el nou organisme en marxa passant llista en públic de competències del Departament de Cultura que haurien de passar al Consell i de feines que fa l’Institut d’Indústries Culturals (ICIC) que es considera que hauria de fer el Consell. Novament, una forma bastant original de concretar la llei, els nous reptes i les declaracions apel·lant al foment de la creació i la gestió de l’excel·lència, forma incòmodament semblant a una pugna més entre departaments, direccions generals o entitats autònomes com n’hem vist tantes en la història de les Generalitats que han estat, són i seran. Una discussió (vista amb ulls ciutadans) menor, per entendre’ns, que sembla ratificar un dels dubtes expressats per l’exconseller Ferran Mascarell, excel·lent coneixedor del tema, qui en una sèrie d’articles a les pàgines d’opinió de l’Avui titulada genèricament “De les Arts, de la Cultura?” apuntava que el Consell pot ser un bon antídot contra el partidisme però no és la política, i que malament rai si d’entrada pel que serveix és per esvair les obligacions del Govern. Amb Mascarell, jo també considero que “a Catalunya li convé un Consell de la Cultura (sistèmic) fort, orientat a l’anàlisi prospectiva, orientador del conjut de les polítiques, indicador de tendències, corrector d’estratègies, garant de transparència, contrari al partidisme, però sense cap vel·leitat executiva o exclusivista”, i em costa de veure en què apunten cap aquí un premi per reciclar la Creu de Sant Jordi, un ajut o un festival més a l’olla, una funció o una competència més a la llista de la “segona fornada” de funcions i competències de què ja es parla en algun lloc. Xavier Bru de Sala ha declarat aquests dies: “Si no som exemplars en els nostres primers passos, ens quedarem com estem i, a sobre, haurem de demanar perdó”. Hom li ha de reconèixer el valor. El problema és que els gestos semblen anar en una direcció i les paraules, els grans principis apuntats i reiterats, en una altra. Així, perquè no acabem sumant-nos a la llarga tradició del prejudici antiretòric i aparcant el Consell nounat al garatge de les andròmines institucionals, caldria un esforç (si se’m permet tornar a Aristòril) d’inventio i dispositio (de contingut i disposició), més que de memorització i declamació. Perquè la pols i el confeti ara bufats amb tanta energia no ens acabin tornant a caure al damunt, potser ja per sempre.

Aquest és el paràgraf final del bitllet "Creu, confeti i Consell", aparegut a L'Avenç d'aquest mes d'abril i en part producte d'alguna cosa escrita al Flux (que va provocar també en Jordi Puntí). Si voleu llegir el bitllet complet, la revista acaba d'arribar als quioscos.





[Més sobre el tema, a les Totxanes...]

dimecres, 1 d’abril del 2009

INTEGRACIÓ

Som un país tan integrador que hi ha molta gent que no s'hi integra i no passa res. La qüestió ara és l'elasticitat i el preu (és a dir, la sostenibilitat) d'aquest fet.