PER LA MERDA, AL MÓN

Benvolgudes, benvolguts,

Atureu els rellotges, desconnecteu els mòbils, feu callar els que us envolten i pareu atenció... Allò que tant esperàvem, allò pel que hem lluitat i patit i plorat i implorat, allò que tant volíem i no sabíem com aconseguir, allò que estem tan convençuts que ens mereixem, ja ha arribat. Se'ns coneix. Se'ns reconeix. Que sonin les campanes, que tanquin les ambaixades camuflades, traiem al sol els domassos i que pleguin els del Llull, que no s'hi escarrassin més el Vicepresident de la Gene ni el president del FCB, perquè el món (el món que compta, el de la tele i en anglès) ja sap qui som, com som i de què som capaços. D'aquí a la normalitat, un saltiró.

I no ha estat la literatura ni el turisme ni el Barça ni un Estat propi ni tan sols la cuina catalana, el que ens ha fet de clau de pas al món. Ha estat el caganer. Sí, el modest, entranyable, risible si voleu caganer. Bé, el caganer, el cagatió i la merda que els acompanya, tan nostra com Llull, Montserrat, el Pep Team, Macià i la Ruscalleda, però pel que sembla més peculiar i, sobretot, molt més efectiva. No m'enteneu? Doncs regaleu-vos un minut i mig de catalanesca alegria veient el vídeo adjunt del programa QI (sí, el presentador és Stephen Fry), per gentilesa de la Núria...