TRES CONTINENTS

JAPÓ

Avui passo el temps llegint
un haiku que m’agrada,
dient-ne i dient-ne les paraules.

És com menjar-se
el mateix gra petit, perfecte de raïm
un cop i un altre.

Camino per la casa recitant-lo
i en deixo caure les lletres
a l’aire de cada habitació.

M’aturo al costat del gran silenci del piano i el dic.
El dic al davant del mar en una pintura.
En tamborinejo el ritme en una petxina.

M’escolto dient-lo,
llavors el dic sense escoltar-lo,
llavors l’escolto sense dir-lo.

I quan el gos em mira
m’agenollo davant seu
i l’hi mormolo a les orelles blanques i llargues.

És aquell sobre la pesant campana
del temple
amb la papallona adormida al damunt,

i cada vegada que el dic sento la pressió
enorme de la papallona
sobre el ferro colat de la campana.

Quan el dic a la finestra,
la campana és el món
i jo la papallona que s’hi ha aturat.

Quan el dic al mirall,
sóc la pesant campana
i, la papallona, la vida amb les seves ales de paper.

I més tard, quan te’l dic a les fosques,
tu ets la campana
i jo en sóc el batall, tocant-te,

i la papallona s’ha envolat
del seu vers
i es mou com una frontissa damunt del nostre llit.

  Billy Collins, “Japan” (de Picnic, Lightning, 1998)
  Versió de JS