dimarts, 31 de gener del 2012

SETMANA DEL SONET

En la commemoració de la mort de J.V. Foix i davant del to de les notícies que aquests dies ens arriben pertot, m'ha semblat que aniria bé una mica de calma, una pausa d'equilibri i dicció educada, d'intel·ligència i bellesa. Res a veure amb la realitat immediata, doncs, i sí en canvi amb la realitat artística de fa quatre segles. Una setmana terapèutica connectats als sonets de Shakespeare, a veure si els himnes dits a les portes del cel ens porten una mica de serenor.


SONNET XXIX

When in disgrace with fortune and men’s eyes,
I all alone beweep my outcast state,
And trouble deaf Heaven with my bootless cries,
And look upon myself, and curse my fate,
Wishing me like to one more rich in hope,
Featur’d like him, like him with friends possess’d,
Desiring this man’s art, and that man’s scope,
With what I most enjoy contented least:
Yet in these thoughts myself almost despising,
Haply I think on thee, –and then my state
(Like to the lark at break of day arising
From sullen earth) sings hymns at heaven’s gate;
   For thy sweet love remember’d such wealth brings
   That then I scorn to change my state with kings’
.

   William Shakespeare


Quan, infeliç als ulls de molta gent,
em dolc tot sol del meu estat mesquí
i torbo el cel en va amb el meu lament
i em miro i maleeixo el meu destí,
voldria ser el més ric en esperança,
de rostre bell, d’amics ben conhortat,
i amb l’enginy d’uns, i d’altres la puixança,
i sentir-me joiós, no infortunat.
A menysprear-me em duu aquesta follia;
però, si penso en tu, el cor exultant
s’enlaira com l’alosa a trenc de dia
i a les portes del cel entono un cant.
   Que el teu amor tanta riquesa em dóna
   que de cap rei no envejo la corona.

   Versió de Gerard Vergés


Si voleu escoltar el poema en anglès en la veu de Matthew Macfadyen, en teniu un bon videomuntatge contemporani a cal Josep Porcar.

I aquí el teniu cantat per Rufus Wainwright damunt d'imatges de Pride and Prejudice (i de Keira Knightley i Matthew Macfadyen, l'actor del muntatge enllaçat abans).





MÉS
Dies com nits (sonet XLIII)
Com si no els hagués pagat (sonet XXX)
Sabent que això és mentida (sonet CXXXVIII)
Xavier Antich, "¡Fuera Shakespeare!" (La Vanguardia, 6-II-12)

diumenge, 29 de gener del 2012

DUES 'LAUREADAS'

"Franco tenía contra Batet que no le había obedecido cuando la noche del 6 de octubre, puesto por el ministro Diego Hidalgo al frente de la represión de la rebelión, le ordenó que asaltara a sangre y fuego la Generalitat. Paul Preston ha puesto de relieve la importancia que en la vida del futuro Caudillo tuvo aquella designación: proclamado el estado de guerra en toda España, las autoridades civiles quedan sometidas a las militares, y a la cabeza de estas está de hecho Franco, que incluso manda a aviones y barcos (¡su viejo sueño incumplido de entrar en la Marina de guerra!). Batet, valiéndose de que el cargo de Franco no era formal, pues Hidalgo había prescindido del jefe del Estado Mayor Central, general Masquelet, no le obedeció y apeló al ministro de la Guerra, Hidalgo; al presidente del Gobierno, Lerroux, y al presidente de la República, Alcalá Zamora, haciéndoles ver que la operación nocturna ocasionaría una matanza de civiles y militares de ambos bandos, y en cambio lo tenía todo dispuesto para, en cuanto amaneciera, forzar la rendición. Los tres confiaron en él y en la madrugada del 7, al primer cañonazo, Companys se rindió, y cuando llegó flota de guerra con un Tercio de la Legión que Franco había enviado a Barcelona, Cataluña estaba en paz y se libró de la represión sangrienta que padecería Asturias."

 Hilari Raguer, "Memoria del general Batet" (El País, 25-I-2012)

dissabte, 28 de gener del 2012

PARLAR-NE

Una cançó tocada i retocada cent vegades, i popularitzada a partir de 1975 per Rod Stewart. Aquí en la millor versió que en conec, passats quaranta anys de la cançó i gairebé un quart de segle de la versió (amb uns joveníssims EBTG).


dijous, 26 de gener del 2012

SUCURSALISME

Una altra botiga antiga que tanca, i suposo que d'aquí a poc hi deuran obrir una altra sucursal d'una altra sabateria o joieria o bosseria o xandalleria, o un bar amb terrassa que acabarà oferint menú de migdia amb faltes. De veritat necessitem tanta roba, bevem tant de cafè?


DÉU MANA?

Blasfèmia: 1 f. [LC] [RE] Paraula o expressió injuriosa contra Déu o els sants.


dimecres, 25 de gener del 2012

LLENGUA MEVA FIDEL










Llengua meva fidel,
et vaig servir.
Cada nit col·locava davant teu pots amb colors,
perquè tinguessis un bedoll i saltamartins i un pardal
guardats en la meva memòria.

Ho vaig fer molts anys.
Eres la meva pàtria perquè me'n mancava cap altra.
Pensava que series també intermediària
entre mi i les bones persones,
tot i que en fossin vint, deu
o encara no haguessin nascut.

Ara reconec el dubte.
Hi ha moments que sembla que he malmès la vida.
Perquè ets la llengua dels ultratjats,
llengua dels insensats i dels odiosos
a si mateixos potser més que a d'altres països,
llengua dels confidents,
llengua dels desequilibrats,
malalts de la pròpia innocència.

Però sense tu qui sóc.
Tan sols un estudiós en un país llunyà,
a success, sense temor ni humiliacions.
De debò, qui sóc sense tu.
Un filòsof, com qualsevol.

Ho entenc, això ha de ser la meva educació:
privat de la glòria individual,
al pecador de la peça de moralitat
la Gran Glòria li estén una catifa vermella
i al mateix temps una llanterna màgica
projecta a la tela imatges del martiri humà i diví.

Llengua meva fidel,
potser sóc jo qui t'ha de salvar.
Així doncs, seguiré col·locant davant teu pots amb colors
clars i purs si això és possible,
Perquè en la dissort és necessari algun ordre o bellesa
.

                                                 Berkeley, 1968
Czeslaw Milosz
Versió de Xavier Farré

dimarts, 24 de gener del 2012

SEGURETAT CIUTADANA

Dinant tard, a taules desparades, els cambrers del Cherpi comenten una suposada onada d'entrades als bars del barri de matinada per endur-se'n les caixes de les màquines de joc i de tabac. I un dels cambrers diu tot seriós, fent-se enrere a la cadira com per acabar la conversa:

–Això dels robatoris hauria d'estar prohibit.


diumenge, 22 de gener del 2012

PONENTADA COMADIRA

Avui Narcís Comadira fa anys. I a més de Les paraules alades té a punt d'aparèixer llibre nou (de títol, Lent) i en prepara d'altres (un de poemes predilectes a Ara Llibres) i va veure's recitat al Temporada Alta i homenatjat amb un plat al Celler de Can Roca i l'han entrevistat a VilaWeb i ara n'avarem a la xarxa aquest videomuntatge preparat per Josep Porcar a partir del poema "Ponentada gran", aparegut originalment a Usdefruit (1995).



«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.


MÉS
"Comadira, per molts anys!" (VilaWeb, 22-I-12)
"Color de cor de síndria" (Salms)
"70 anys enarborant versos" (Els dies i les dones)
"Ponentada gran" (A hores perdudes)
"Narcís Comadira, 70" (Llunàtic)
"Molts d'anys i boníssims, amic poeta Narcís Comadira" (Plagueta de bord)
"Vent de ponent" (an→←na)
"Narcís Comadira, ja en la setantena" (Malerudeveure't)
"Entrevista a Narcís Comadira" (Viatger que s'extravia)
"Ponentada de Comadira" (Ramon Bassas)
A abcd, de Xavier Farré
"Narcís Comadira: celebració de la vida" (Nausica)
"Els setanta anys de Narcís Comadira" (Ara, 25-I-12)
Programa-entrevista a "L'última troballa" (Xarxa de Televisions Locals)
"Per molts anys, Narcís Comadira!" (Des de la finestra)
"Molt pocs ho saben" (Club de lectura Biblioteca Les Corts)
"Comadira" (Blog de Álvaro Valverde)

dissabte, 21 de gener del 2012

LA PENA DE MORT COM A VALOR

D'acord amb les paraules de l'arquebisbe de Santiago, Julián Barrio (el que va perdre el Còdex Calixtí i encara no sap com), tant el feixisme com la defensa i signatura de la pena de mort es veu que són valors bàsics de la civilització occidental. Ell ho deu saber, que és llicenciat en Història, però si és així llavors potser hauríem de seure un moment, ni que sigui en seu catedralícia, a discutir el sentit de la paraula valor.















MÉS
El juicio que Manuel Fraga Iribarne nunca tuvo" (José Luis Regojo)
"Fraga i la covardia" (Vicent Partal, VilaWeb)
"Doctor Jekyll y Mister Fraga" (J.B. Culla, El País)

divendres, 20 de gener del 2012

BALADA D'EFAK

Les ciutats que s'ho valen són fetes d'una xarxa de racons (botigues, restaurants, cafès, biblioteques, parcs) sovint poc coneguts del gran públic i en canvi subratllats a l'agenda de la gent del gremi, o del barri, o simplement pels atents al que passa no subjugats pel disseny o el màrqueting.

Un d'aquests llocs (de ressonàncies barcelonines històriques i literàries, a més) és el Círcol Maldà, on aquests dies (i si ho he entès bé fins a finals de febrer) Pep Tosar presenta "Tots aquests dois", un espectacle (finançat per crowdfunding) sobre la figura de Guillem d'Efak, la veu negra de la Nova Cançó, el baix d'aquella "Balada d'en Jordi Roca" que sonava al Vieta de casa dels pares en un disc de 45 rpm i que anys després vaig redescobrir, com un fil prim que s'estira i en surt un regal, cantada pel Biel Mesquida contra la nit freda i estelada de Farrera, al Pallars.


dijous, 19 de gener del 2012

ROINA

Sembla que algú hagi anat a dutxar-se al bany d'homes. Té mèrit, havent-hi com hi ha només una tassa de vàter.


dimecres, 18 de gener del 2012

LLIÇÓ CORDOVESA

"Tinc menys que no esperava, però potser he esperat més que no devia", Sèneca. O l'avís que alguns menys reals vénen també dels nostres més mentals. Citat a l'Ara per Eva Piquer parlant d'Aurea dicta. Paraules de l'antiga saviesa, un llibre-guia que és una enorme lliçó d'humilitat civilitzatòria (i civilitzadora) a dos mil anys vista.


dimarts, 17 de gener del 2012

TORRENTS DE VERDAGUER

[D'una entrevista a l'Ara amb un savi elegant i d'aquí, Ricard Torrents.]










«Jo havia odiat i menyspreat Verdaguer, però em vaig adonar que era el nostre poeta romàntic i hi vaig voler aprofundir. Representa molt bé la Renaixença: es proposa retornar al seu nivell la llengua i la literatura; sent l'opressió d'una cultura superior, la castellana, que admirava, però que era justament el que sentia que l'oprimia. A més, fa una evolució social molt interessant perquè es revolta contra el poder i escriu En defensa pròpia , els millors articles periodístics escrits al XIX.

Li confesso que per a mi Verdaguer és un capítol avorrit d'un llibre de literatura catalana de tercer de BUP. He dit una heretgia?
No, no. El problema és que no sabem transmetre la nostra pròpia cultura. La presència de la cultura castellana és molt gran. I justament la universitat és la responsable d'això, que mai no es va prendre seriosament la formació dels professors, que van ser els que després van anar als instituts. Ha faltat la transmissió que assegura la circularitat d'una cultura nacional.»

dilluns, 16 de gener del 2012

EL QUE COSTA LA CONCÒRDIA

Avui tots els diaris i noticiaris parlen de l'embarrancament final dels mastodonts. Descansin en pau, lluny de nosaltres.


diumenge, 15 de gener del 2012

LLEIS DE LA FÍSICA

A la taula del costat esmorzen un parell d’executius encorbatats, i fan allò tan curiós de parlar pel mòbil cadascun per la seva banda. Un dels dos demana al seu interlocutor telefònic, mentre treu paper i llapis:

–Dame tu nombre y apellidos, Juan. ¿Eres una persona física, no?


dissabte, 14 de gener del 2012

divendres, 13 de gener del 2012

FER PLANS

Em fan preguntes sobre la paternitat. No, no en tenia vocació. És clar que de vegades parlar en pretèrit de vocació significa pensar-te que volies fer el que has acabat fent. Em vénen al cap els versos preclars de Ferrater a "Amistat del braç": "Jo, massa jove / també, no havia après a reconèixer-me / en l'acceptació més que en la tria".


dimecres, 11 de gener del 2012

ESPAÑA (BY JULIANA)

"[...] Curioso país con el agua al cuello, en el que la capital, una Singapur mesetaria libre de las obligaciones de un distrito federal (cuota extra de solidaridad por los beneficios inducidos por el Estado y los monopolios privatizados), se permite el lujo de bajar impuestos y chulear al Gobierno amigo. Arriba, el fuero; en medio, el huevo; y abajo, el subsidio. España."

 Enric Juliana, "Aguirre es la oposición" (La Vanguardia, 11-I-12)


dilluns, 9 de gener del 2012

MÉS REGALS: UNES ILLES

L'escriptor asturià Xuan Bello, autor de l'impressionant Història universal de Paniceiros i d'altres peces esplèndides com La neu i altres complements circumstancials (tots dos traduïts al català per Adesiara), ha obert recentment bloc personal i literari a la xarxa: es diu Les isles interiores.


diumenge, 8 de gener del 2012

MÉS REGALS: EPHEMERA

He decidit dedicar els propers dies a subratllar alguns regals que ens han dut els Reis, tot i que potser algú no acabi de ser-ne conscient (escric 'ens han dut' perquè parlo només de regals públics, ho sento).

El primer es diu Barcelona ephemera i publicitat, i ens arriba de la mà del dissenyador i col·leccionista Víctor Oliva (nét del gran impressor Oliva de Vilanova). Es tracta d'un web que és una mena de museu digital de petites meravelles gràfiques, centenars de papers diversos en principi negligibles impresos a Barcelona emtre 1850 i 1950: etiquetes, anuncis, cartells, nadales, revistes, postals... Tot bellament reproduït, datat i identificat. Avís: cliqueu a l'enllaç només si teniu una estona per badar i si manteniu una reserva de capacitat per a l'enlluernament al detall.

divendres, 6 de gener del 2012

REGAL DE REINES

Anoche mientras dormía
del cansancio fatigao
no sé que sueño dorao
cruzó por la mente mia
...


dijous, 5 de gener del 2012

FIL·LOXERES DEL XXI











A l'Ateneu de Bétera escolte la presentació de Valencians contra la fil·loxera, un impressionant llibre de Joan C. Martín que per aquelles coses de la vida és editat, en català, per una casa anglesa, Anaconda. L'autor em sorprèn amb un discurs que va molt més enllà del que seria justificat pel títol. És un llibre de vins i vinyes, gens estrany car Joan C. Martín és probablement el millor especialista en la matèria que tenim, però sobretot és un assaig total sobre els valencians, sobre els nostres comportaments antropològics i sobre la política que se'n deriva.

Amb una saviesa aclaparadora, Martín explica que la societat valenciana va ser capaç d'aturar durant dècades la fil·loxera mentre aquesta es feia forta arreu del continent i portava la desgràcia a tots els països, excepte a València. No perquè sí. Del seu retrat emergeix un País Valencià 'calvinista, seriós, rigorós i solidari', que va ser una forma de viure. Una terra on la gent usava amb normalitat la vella paraula conjugar-s' (no la cerquen al diccionari que no hi és), que ell la defineix amb un rotund i emocionant 'vol dir que no deixaràs mai caure el teu veí'.

El relat de Martín demostra sobradament que va ser la cobdícia, l'ambició d'uns pocs i la traïció a la terra el que va permetre finalment l'entrada de la plaga, un retrat que basteix paral·lels amb la situació que vivim avui i fa del seu llibre una extraordinària explicació sociològica, també, del present
. [...]

 Vicent Partal, "Conjugar-se" (El Punt/Avui, 5-I-2012)

dimarts, 3 de gener del 2012

dilluns, 2 de gener del 2012

RETORN AL RETORN

Per als enganxats locals a la comptabilitat celebratòria i els sempre atents planificadors d'aniversaris, aquí va l'avís que en aquest any 2012 acabat d'estrenar en fa trenta (glups) que a uns quants ens va canviar la manera de mirar-nos la tele, el dia que vam començar a veure una sèrie que després hem anat entenent que era (és) una de les millors de la història de la televisió (abans de The West Wing, The Soprano o The Wire): Brideshead Revisited, basada en la novel·la d'Evelyn Waugh de 1945 el pròleg de la qual en la versió catalana (Retorn a Brideshead, a Proa, em temo que descatalogada) de Ramon Folch i Camarasa s'obre així:

En arribar a les línies de la Companyia 'C', al cim del pujol, em vaig aturar i em vaig girar a donar una ullada al campament que deixava endarrera, i que ara s'estenia als meus peus entre la boirina grisa de la matinada. Era el dia de la nostra marxa. Quan hi havíem arribat, feia tres mesos, la neu ho cobria tot; ara la primavera desplegava les primeres fulles. Llavors jo havia pensat que, per més escenes de desolació que ens esperessin en el futur, no em podia témer cap de més brutal que aquella. Ara pensava que no me n'emportava ni un sol recorda plaent.

I acaba amb aquella frase esplèndida que en el record fa:

Jo hi havia estat abans, allà. Ho sabia tot d'aquell lloc.