dissabte, 30 de juny del 2012

SEMPRE S'APRENEN COSES

Al suplement "Llegim" parlen d'una antologia de poemes sobre Barcelona acabada d'aparèixer, i en citen el pròleg on per tal de separar les aigües i quedar a la banda dels perspicaços, com sol fer, l'antòleg etziba una coça a un de Reus, que és una cosa que sempre ve de gust: "Ferrater parteix d'una concepció triangular de la literatura; la base és la prosa, sobretot la narrativa; a dalt de tot hi ha el pinacle, el parnàs, representat per la poesia. Hi ha moltes cultures en què la base és la poesia; Irlanda és un cas obvi: els grans poetes són la base de la seva manera de fer".

Irlanda? Un cas obvi? I un s'imagina al Parnàs de veritat els Jonathan Swift, Laurence Sterne, Bram Stoker, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett, Flann O'Brien passant-se l'article i assentint murris amb el cap, impressionats per aquest nou gir en la roda de la història de les literatures. Que no som res, nois, i cal que vingui un savi hiperbori del futur a dir-nos-ho.













MÉS
Colonialisme Abrams (Un dia en les carreres)

SPOOKY

Per què deu ser que darrerament aquest adjectiu em ve i em torna al cap? Amb un to i una veu (i un look) bastant menys melosos, és clar.

Bon cap de setmana.


divendres, 29 de juny del 2012

DIRÉ EL QUE EM FUIG

Deixeu-me que avui faci només de passamà i us convidi a llegir directament una història real escrita per un observador i narrador de primera. Perquè al guitarró del futbol també hi ha (d'acord, de vegades molt amagada) una corda lírica:

"Feia dies que volia parlar de Cesare Prandelli i de l'amor. I aprofito la columna d'avui, quan vostès ja sabran si la selecció que ell dirigeix ha guanyat o no el partit de semifinals. Quan escric, ara, no ho sé, i, de fet, m'és igual, perquè no els volia pas parlar de futbol [+]"



dijous, 28 de juny del 2012

DE SABER-NE

Versió amb mà esquerra: "Tinc el llatí una mica rovellat... Em pots dir què vol dir aquesta paraula?", i un índex nerviós l'assenyala al títol del poema.

Versió imperiosa: "Em pots dir què vol dir vermis?". I llavors, quan faig que no amb el cap: "Ei, és llatí, no tinc per què saber-ne..." Me'l miro. Podria dir-li que és estudiant d'Humanitats, que de fet no li cal saber ni llatí per entendre la paraula perquè en català també existeix, que ha llegit el poema a classe, que si arriba al vers quatre hi té la solució. Però al cap em ressona l'Ei vacil·lós i el "no tinc per què saber-ne" i somric i li dic "Ho sento" (lo meu ergull, les penes ma delícia).


dimecres, 27 de juny del 2012

PRENDRÉ EL QUE ELLA PREN

Ha mort Nora Ephron, escriptora (el 1988 Columna va publicar-ne en català Després de l'amor, i Angle el 2008 El coll no enganya i altres reflexions sobre ser dona) i guionista reconeguda, responsable d'una de les millors escenes comicoeròtiques del cinema nord-americà modern i d'una frase que quedarà per a la història com exemple esplèndid del punt de vista, però també de la importància del context:

I'll have what she's having.


dimarts, 26 de juny del 2012

CURIOSITAT DEL COS

S'abracen i es petonegen al darrer graó abans del replà a l'escala del Departament amb una indiscutible eficàcia plàstica i sonora. Quan passo pel costat la noia agafa aire, em mira i somriu. És quan deixem de somriure, que ens ve la vergonya?



dilluns, 25 de juny del 2012

A LA BICI BONA CARA

El vianant X s'espera a la vorera, al costat de tot d'altra gent (som al centre de la ciutat), que canviï el semàfor. Una jove ciclista que ve pel carrer decideix abandonar-lo i enfilar-se a la vorera, i per fer-ho vol passar justament per la rampa dalt de la qual hi ha els vianants aturats esperant el verd. Òbviament, no s'atura i els enfila esperant que ells s'apartin, i X té la sort de ser l'escollit perquè li clavin el pneumàtic al peu. Com que mentre fa una passa enrere posa cara de desagraït, ella crida amb desimboltura: "¡Ponlo fácil! ¡Sí hombre, tú ponlo fácil!". I passa vorera avall posant-se bé la faldilla –les formes són les formes–, zigazaguejant cap a la Rambla.



dissabte, 23 de juny del 2012

LLEVATAQUES

"Era qüestió de temps i finalment el Gobierno de Aragón ha derogat la Llei de Llengües, que era l’únic paraigua que tenien els catalanoparlants de la Franja per protegir-se de la intempèrie i de les intemperàncies. Era un paraigua fràgil, petit, que s’havia obert tard i malament, però era alguna cosa, una oportunitat, un punt de partida. El Partido Popular ho sabia i sabia que no ho podia permetre. Els estudiants que triaven el català començaven a ser massa nombrosos i molta gent percebia que entre Albelda, Seròs i Morella no hi havia cap discontinuïtat lingüística. Per a vostè, lector, pot ser natural, però per a ells és inacceptable. Per això, cal ser realista, el veritable problema és que la derogació no està deslligada de la realitat social de l’Aragó. De Jaca a Terol, el català és percebut per amplíssims sectors com una nosa, un error, una vergonya, una taca que s’ha de rentar. [+]"

 Francesc Serés, "Les males llengües" (El País, "Quadern", 21-VI-12)

divendres, 22 de juny del 2012

EUREKA!

El partit d'avui entre Alemanya i Grècia ja està escrit, i no pot ser millor. Si esteu farts de futbol, encara us agradarà més. (Amb el meu agraïment als tuits d'Anna Pérez, Toni Soler i Subal Quinina per repescar-ho).


dijous, 21 de juny del 2012

HUI EN FA VINT

Avui (hui, en aquestes terres) fa vint anys de la mort de Joan Fuster (a VilaWeb en teniu un bon seguiment), i enguany en fa cinquanta de l'aparició de Nosaltres, els valencians. Us deixo per si no el coneixeu l'enllaç a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València: conté un bon esquema biogràfic (a càrrec de Francesc Pérez Moragon) de l'escriptor i algunes fotografies petitones esplèndides.

(A l'autobús amb què travesso la ciutat m'assabento que avui fa també anys de l'enllaç ferroviari entre València i Barcelona: el 1868. El viatge durava llavors vuit hores i quaranta minuts. Ara, segons com, un té la impressió que el viatge s'ha fet més curt però la distància més llarga.)




dimecres, 20 de juny del 2012

LA LECTURA I LES VIDES










Aquest és un dels articles que un voldria no trobar-se escrivint, i la trucada del cap de la secció una de les trucades que m’estimaria més no haver rebut. Emili Teixidor ha estat (he escrit “és”, i llavors he hagut d’aturar-me i pitjar la tecla d’esborrar) un escriptor de referència, un dels millors narradors en català del moment, però tant com això és algú a qui molts trobarem a faltar d’una forma concreta, material i fonda.

Trobarem a faltar l’Emili Teixidor perquè era algú que allà on era es notava que hi era. Vital i sorneguer (fins al sarcasme de vegades), no encaixava gens bé en els ambients enravenats ni amb els discursos convencionals. I això, a casa nostra, creguin-me, val el seu pes en or. Tot i que també es pagui en unces d’or. Però tanco els ulls i el sento riure. Gràcies pel riure contagiós, Emili, i per la il·lusió.

El trobarem a faltar perquè era un narrador extraordinari. Ho era ja als relats de Sic trànsit Gloria Swanson (1979), però jo vaig tenir el privilegi de “descobrir-lo” quan al costat dels altres dos co-signataris de Joan Orja vam llegir encara en proves Retrat d’un assassí d’ocells per fer-ne la ressenya per a La Vanguardia. Durant anys vaig parlar bé d’aquella novel·la fina i esmolada que pel meu gust havia tingut un ressò massa discret i que després havia de quedar en l’ombra amb el Sant Jordi a El llibre de les mosques i sobretot amb l’esclat (bé, aquí ja se sap que els esclats literaris són a la catalana: sempre discrets) de Pa negre, que el 2004 se’n va endur en pocs mesos tres premis majors als quals no s’havia presentat –els que deixen més bon regust–: el Crexells, la Lletra d’Or i el Premi Nacional.

Trobarem a faltar Teixidor perquè ni quan escrivia ni quan opinava el que deia no era mai banal, ni fet de qualsevol manera (o fet i deixat estar). I perquè escrivia com vivia i vivia com escrivia: des de la il·lusió que tot plegat val la pena si es fa l’esforç de fer que valgui la pena. Preguntat sobre per què escrivia, va respondre: “Crec en una col·lecció particular d’imatges essencials que anem recollint al llarg del viure, de fragments de ficció seleccionats i conservats amorosament a la nostra biblioteca interior”. Teixidor no ha deixat de moure’s, de buscar, de recollir. I en aquest camí no ha deixat de crear.

El trobarem a faltar, també, perquè el preocupava, tant o més que la Literatura amb majúscula, el fet més comú i planer (però molt més transcendental) de la lectura: com es fan lectors, com es transmet i s’escampa l’hàbit, com es defensa el patrimoni intangible que el món de la imaginació escrita representa. Fruit d’això va ser La lectura i la vida (2007), però també moltes conferències i participacions en xerrades i debats. Perquè Emili Teixidor (pedagog, articulista, guionista, tertulià, narrador) va pagar al país i a la seva cultura el peatge de l’activisme, però ho va fer sense perdre el bon humor ni la fe en la paraula. Potser d’aquí li venia l’altra gran dèria dels llibres per a infants i joves. De fet, abans he escrit una mitja veritat: com tants altres, jo vaig conèixer Teixidor llegint L’ocell de foc, i durant mesos per ell vaig voler ser un joglar-nen vagant a la recerca d’aventures pels camins del meu país...

Quina jugada, Emili. Se’ns ha apagat el teu riure. Et seguirem llegint, és clar, però ja no serà el mateix. Dels centenars, dels milers de vides de la literatura amb tu se n’apaga una. I, just aquesta, la trobarem molt a faltar.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-VI-12
Versión en castellano


MÉS
"Sic Transit Gloria Mundi Swanson" (Atlàntida)
Entrevista a L'Avenç (2004)
"Si lees, quedas maldito...", "Contra" a La Vanguardia (2008)
Jordi Puntí, "Un fill de la Plana" (El Periódico, 20-VI-12)
Jordi Galves, "Emili Teixidor, incòmode" (Un dia en les carreres)
Joaquim Carbó, "Teixidor, escriptor i amic" (Núvol)

dimarts, 19 de juny del 2012

UNITATS DE QUÈ

Un cop més (i algun dia serà el darrer), l'última classe. Fatiga, malenconia, agraïment. Me'ls miro mentre se'n van, i m'entren aquella mudesa i aquestes ganes de tornar-me esborrador o clip o grapadora i que em desin a lloc havent enllestit la feina.

Enfilo cap al despatx amb la pila pesant de treballs sota el braç, i assegut a la cadira esbaldregada no me'n sabré estar de fer un cop d'ull a tant de paper, d'obrir-ne uns quants i mirar-me'ls a l'atzar. Més tard, ja a casa, preparant una feina nova, trobo una citació d'Ernest Gowers (The Complete Plain Words, 1987) que m'adono que potser els hauria hagut de plantejar com un avís setmanes enrere (jo que encara no ho acabo d'haver après tants anys després): "El més important que hem de recordar és que, tot i que la separació en paràgrafs perd el seu sentit si aquests són massa llargs, el paràgraf és una unitat de pensament, no d'extensió".


dilluns, 18 de juny del 2012

102 LERÉS

En un esforç remarcable de transparència i perquè la gent no es faci falses idees després que Sa Majestat el rei Juan Carlos I rebés dos Ferrari valorats en mig milió d'euros d'un xeic dels Emirats Àrabs Units (els cotxes han estat cedits a Patrimonio Nacional), la Casa de S.M. el Rey (amb web en les llengües oficials del regne: castellà i anglès) ha fet pública la llista del parc mòbil que té a la seva disposició. El formen 72 vehicles:

- 12 per a la família reial
- 9 per a alts càrrecs
- 10 per als directors (no s'especifica de què)
- 34 per a incidències
- 7 per a serveis

A més d'això (sempre hi ha incidències enllà de les incidències ordinàries), la família reial disposa de 10 turismes, 8 motos, 3 cotxes elèctrics (per a la Reina), un de càrrega i dos remolcs per a gossos. I com que amb tot plegat s'entén que deuen anar justos, els Reis tenen en propietat (el que hem llegit fins ara és de tots els espanyols) 3 turismes i 5 motos. Com una família mitjana, més o menys. Esperem que no es maregin com al clàssic infantil:

El cocherito, leré
me dijo anoche, leré,
que si quería, leré
montar en coche, leré.

Y yo le dije, leré
con gran salero, leré,
no quiero coche, leré
que me mareo, leré
.














MÉS
Jordi Puntí, "El rei, el xeic i un Ferrari, o dos" (El Periódico, 18-VI-12)

dissabte, 16 de juny del 2012

UN SOMRIURE DOMINICAL

que sembla que bé prou el necessitarem.





MÉS
El DVD Cheap Magic Inside complet en lliure accés (amb permís). Una hora llarga de Beirut.

divendres, 15 de juny del 2012

EN SUTGE I PEGA

Si l'amo d'un colmado ens ven aliments caducats i l'enganxen serà sancionat (si a sobre ho sabia i a més ens han fet mal, més grossa serà la sanció). Si un metge us opera i us posa una pròtesi defectuosa i l'enxampen serà sancionat. Si un arquitecte o un aparellador fan servir en una casa material de baratillo i la casa s'ensorra aniran a parar a la presó. ¿Com és doncs que fins ara els directors i directores de sucursal de les caixes d'estalvis i els seus directius responsables d'haver col·locat participacions "preferents" a clients de tota la vida amagant-los el risc i la fragilitat de la inversió continuen asseguts tranquil·lament a les seves butaques reclinables de pell sintètica? La taca s'escampa i a hores d'ara molts coneixem ja gent concreta (sobretot pares de gent: no és casual que anessin a buscar clients sèniors) que ha perdut o no pot fer servir els seus estalvis. ¿Per què un banquer que conscientment enreda el client i el perjudica ha de tenir un tracte diferent d'un botiguer, un metge o un arquitecte?

No sé si cal arribar a solucions tan dràstiques com la medieval que avui ens recorda al Núvol Joan de Déu Domènech o com el que proposava Villon per als envejosos, però segur que entre la decapitació o la cocció físiques i l'absolució completa hi deu haver alguna alternativa viable.

dijous, 14 de juny del 2012

TRICENTENARI

La millor manera de no establir comparacions és no establir-les.



dimecres, 13 de juny del 2012

HOMENATGE A SERGIO

Si escrivís versos en castellà, hauria volgut que els meus llibres apareguessin a DVD Ediciones. Ara diu que Sergio Gaspar, l'ànima de tot plegat i un dels editors de veritat que he tingut la sort de conèixer, tira avall la persiana. Em sembla una pèssima notícia, com un altre mal aire en aquests darrers mesos enverinats i mentits.

Repasso a casa els exemplars de la poesia de Charles Simic, de Martín López-Vega, l'extraordinari Poemas japoneses a la muerte amb traducció d'Eduardo Moga, aquell llunyà Sol de sal que va encarregar l'any 2001 a Jordi Virallonga amb una selecció de jove poesia catalana traduïda al castellà, l'antologia de poesia basca que preparà el Jon Kortazar (Montañas en la niebla) i que feia servir encara no fa un any a Brown, l'aventura a mitges amb Barcino per anar publicant en edició bilingüe clàssics catalans (esplèndid el Jordi de Sant Jordi de José Mª Micó)... En homenatge, algú tuiteja l'enllaç a una extensa entrevista de fa un parell d'anys a Revista de Letras amb la persona que ha fet tot això (i molt més) possible.

Gràcies, Sergio.


MÉS
Martín López-Vega, "Gracias, DVD"
Álvaro Valverde, "DVD, adiós"

dimarts, 12 de juny del 2012

PEDESTAL

Fer les coses en català (ser català, de fet) hauria de ser un pressupòsit, no pas el programa.

dilluns, 11 de juny del 2012

DE TABASCO A ALACANT

El diari El País publica un interessant reportatge sobre llengües indígenes a punt de desaparèixer a Mèxic ("¿A quién le importa que se muera una lengua?"), i en el deixant del Manifest de Girona m'adono que no els he vist mai preocupar-se del mateix tema desexotitzat, parlant per entendre'ns d'Alacant, d'Uviéu o de Lapurdi (si del que es tracta és de ser globals). Potser és perquè en el fons ja donen per resposta la "pregunta espinosa" de cap al final de l'article: "¿Vale la pena el esfuerzo de rescatar un idioma moribundo?". Horace McCoy ja ho tenia prou clar als anys trenta.

diumenge, 10 de juny del 2012

LLANTERNA VERDAGUER

Avui fa cent deu anys de la mort de Jacint Verdaguer (l'enterrament del qual va ser durant dècades la més gran manifestació ciutadana barcelonina). Aquest vespre, les campanes de desenes de catedrals, esglésies i ajuntament del país repicaran per recordar-ho.

Mirem de veure-hi, de dir-hi la nostra i d'oir a través de la polsinera.











PLUS ULTRA

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
—Estrelleta —jo li he dit—,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
—No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

 Jacint Verdaguer

dissabte, 9 de juny del 2012

ARA T'ESCOLTO

Que passeu un bon cap de setmana, ara que sembla que tot hagi de passar alhora, amb una mica de Lambchop per amorosir-ho.




Si us han agradat i en voleu escoltar més, aquí hi ha una bona actuació en directe (ben filmada, a més) del grup cantant "Give it" (a un altre tempo, però).

divendres, 8 de juny del 2012

EX VITE VITA

Principal conclusió en l'acte dels cinquanta anys d'Edicions 62? Menys discursos, més poesia.

dijous, 7 de juny del 2012

VERMELL I GROC I NEGRE

Era un plaer especial veure les coses devorades, veure-les ennegrides i canviades. Amb el bec de llautó a les mans, amb aquest gran pitó escopint el seu querosè verinós sobre el món, la sang li batia al cap i les seves mans eren les mans d'un admirable director d'orquestra interpretant totes les simfonies de flames i foc per abatre les esparracades i carbonitzades ruïnes de la història. Amb el simbòlic casc numerat 451 al seu cap ximple i els ulls esdevinguts flames ataronjades només de pensar el que anava a passar, va disparar el contacte d'ignició i la casa va desaparèixer empassada per un foc que cremava el cel del vespre, vermell i groc i negre.

Travessà un eixam de lluernes. Per damunt de tot volia, com en el vell acudit, posar un caramel de pal dins el forn, mentre les ales de colom dels llibres s'agitaven nerviosament i morien al porxo de la casa i damunt la gespa. Mentre els llibres desapareixien en remolins espurnejants i un vent enfosquit per l'incendi se'ls enduia. [...]

 Ray Bradbury, inici de Fahrenheit 451 (traducció de JS)

dimecres, 6 de juny del 2012

EL PODER DE LA FORMIGA










Jo no sé si al Parnàs de les idees pures hi ha els drets dels individus o dels col·lectius, però sé que aquí al sud-oest d’Europa els que defensen que només hi ha drets individuals ho fan dalt d’un carro amb dues grans rodes d’or (l’Estat i una llengua que parlen 400 milions de persones) i envoltats d’altaveus mediàtics i instruments legals. També sé que els que defensen els drets col·lectius i de les minories ho solen fer des del descampat que en diem societat civil, brandant com a molt l’espasa de cartró de l’administració a mitges que és la Generalitat. Fa poc, per exemple, els tribunals han dictaminat que sis nens catalans tenen uns drets lingüístics personals més dignes de ser coberts (enllà de la llei del país) que cent mil xiquets valencians que no poden estudiar en la seva llengua i a qui ningú no escolta. És el que els deia: qui defensa el (seu) dret individual sol anar dalt del carro.

Que la majoria de forts no s’adonen que viuen entre febles és cosa sabuda. Que els forts no vulguin saber que al seu voltant hi ha feblesa ja empipa. Però que alguns forts s’entretinguin a esclafar formigues i, a sobre, diguin que les formigues els soscaven el gratacel ja indigna.

Aquests dies hi ha reunit a Barcelona, presidit per Josep M. Terricabras, el Comitè internacional de Traducció i Drets Lingüístics del PEN, i ahir el president del PEN Internacional, John Ralston Saul, presentà al Palau de la Generalitat al costat del Molt Honorable Artur Mas el “Manifest de Girona” sobre drets lingüístics. A una escala modesta, és una bona manera d’insistir que la diversitat cultural és un patrimoni, que el respecte per les llengües i cultures és clau, que les persones aprenen a parlar al si d’una comunitat que els dóna llengua i identitat, que la llibertat lingüística només es pot exercir des de la igualtat de condicions. I que per assolir la igualtat calen ara (com sempre) ideals, lleis i govern. A més d’una fraternitat (entre les persones, entre les llengües) que al nostre racó de la vella Europa el carrer certifica de fa anys. Tant com s’hi esforcen en contra un grapat de polítics, jutges i columnistes.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-VI-12
Versión en castellano

dimarts, 5 de juny del 2012

CANGUR ENMIG DE LA BELLESA

[Transcric el final del segon article de la sèrie "El lloc i l'ombra", acabat d'aparèixer al número de juny de L'Avenç, sobre Emily Dickinson i el seu lloc al món: Amherst, MA]










"[...] Tot sumat, vida i poesia, no ens ha d’estranyar la imatge d’excentricitat que ha quedat associada a Dickinson. Ella mateixa es presenta en una carta com un Cangur enmig de la Bellesa: bé, doncs això. En aquesta nostra època que enalteix fora mida el desplaçament i el canvi (amb el viatge com a emblema de totes dues coses), Emily Dickinson representa un antimodel fascinant (com Miquel Bauçà o el J.D. Salinger madur). En la seva època que adorava els models va optar per no assemblar-se a ningú: “Llevat de Shakespeare, Dickinson manifesta més originalitat cognitiva que cap altre poeta occidental des de Dant”, ha escrit Harold Bloom.

'La Fama és una abella', diu en un poema famós que em va brunzint a l’orella. I com les abelles té una cançó, té un agulló i té, és clar, una ala. I mentre jo camino a poc a poc per aquest novembre de dos segles després ella hi torna: 'Si abolíssim el gebre/ no acabaria l’estiu'. Emily Dickinson va ser (i és) gebre i abella, i per a totes dues coses no li calia anar-se’n gaire lluny del lloc on havia nascut i on havia après a mirar-se les coses més properes. La seva poesia creix cap endins, plena d’ales i agullons, i s’evapora i torna a aparèixer amb cada nou lector i amb cada nova lectura. En té prou amb un jardí que mai no se li acaba. El jardí en què trepitgem el gebre que ella va trepitjar i on imaginem la cançó d’unes altres abelles que continuen sent l’abella de la seva Fama. El jardí que ens acull només d’obrir un seu llibre, cosa que no hauria passat mai (ni que ens acollís ni llegir-la en un llibre) mentre fou viva. Visca, doncs, la seva Mort."

 JS, "Dickinson a Amherst: gebre i abella", L'Avenç, 380 (juny 2012)


MÉS
Emily Dickinson Museum
"Un alcohol així" (F l u x, 14-V-12)
"Coqueta, salvatge" (F l u x, 15-V-12)

dilluns, 4 de juny del 2012

diumenge, 3 de juny del 2012

ONES QUE VOLEN

Buscant com sempre una altra cosa, m'aturo en aquest poema de Rosselló-Pòrcel (de qui per cert el 2013 arriba també el centenari: ens oferiran les institucions un altre bonic i absurd reguitzell commemoratiu combinat tipus Any Espriu-Rosselló-Teixidor?):










ARDENT HIMNE

Aquestes són les hores de sols velocíssims,
i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres,
per damunt les escales del vent, cavalls de somni.

S'eleven a fogueres abrivades,
mouen el fum vermell i la tenebra roja
i empenyen els reflexos de l'incendi.
Arriben a les nits que bateguen de foc,
corren per diamants cremats, arena, cendra.
Per les ones roents del paradís,
volen damunt les flames afuades.

Homes alats de llargues cabelleres combaten
amb l'espasa del vent i de la llum.

 Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Imitació del foc (1938)


I em fa pensar, apagada la llum del sol, en un dels poemes que més m'agraden del Jardí de versos d'un nen de Stevenson:

NITS DE VENT

Quan surten els estels i surt la lluna,
   quan el vent bufa fort,
tot al llarg de la nit molla i obscura,
   ell cavalca al galop.
Tard en la nit, amb els focs apagats,
per què galopa amb cavall desbridat?

Quan els arbres gemeguen i es barallen
   i el mar mou els vaixells,
enllà pel camí ral, soroll i tralla,
   enllà galopa més.
Enllà galopa i galopa i llavors
gira i se’n torna altre cop al galop.

 Robert Louis Stevenson, dins A Child's Garden of Verses (1885)

dissabte, 2 de juny del 2012

NOVENA A SANT ROC

L'Orquestra Simfònica del Vallès, els cors Lieder Càmera i dels Amics de l'Òpera i un grapat de ciutadans gratament sorpresos demostren que la bona música i les bones idees sempre tenen grapa (l'enregistrament és de fa pocs dies, a la plaça de Sant Roc de Sabadell).


divendres, 1 de juny del 2012

EL NOSTRE SINAÍ

La Marta Rojals va enviar fa uns dies a la llista "Al carrer" (que acaba d'arribar als 620 corresponsals: felicitats, Enric!) aquesta foto de la persiana metàl·lica d'un bar del carrer Puig-reig, a Sant Gervasi, i li he demanat permís per reproduir-la aquí, vist el caire que van prenent els nostres assumptes d'actualitat...

© Marta Rojals

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.