dilluns, 2 de juliol del 2012

EL PAÍS QUE SE'NS DEU

Germán Garcia (AFP)


XXXI

he llançat el pot a l’aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
amb el cordell, he pouat després l’aigua.
era una aigua verdosa,
o m’ho semblava a mi,
era un petit miracle d’aigua.
n’he begut lentament i complagudament.

he comprès que m’estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub,
distretament beguda.

 Vicent Andrés Estellés, Horacianes

3 comentaris:

  1. Estremecedor el contraste entre el maravilloso texto y las imágenes tan terribles. Creo que me van a acompañar todo el día.


    M.

    ResponElimina
  2. Qui no estima la terra fuig d'ell mateix.
    Gràcies del poema. Estem de dol.

    Roser

    ResponElimina
  3. La fresca del vespre urgellenc acompanyava els cants dels grills. A València tot deu ser calent, sorollós, crepitant.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.